La llum és la porció de l’espectre electromagnètic visible per a l’ull humà, amb longituds d’ona entre 380 nm (nanòmetres) i 780 nm i freqüència entre 789 THz (Terahertz) i 385 THz.
Segons Albert Einstein (1879 – 1955) la llum està formada per quants, petits “paquets” indivisibles d’energia, als que va anomenar fotons. Els fotons tenen massa zero en repòs i poden tenir diferent energia depenent de la seva freqüència. Un fotó existeix simultàniament a tots els punts travessats en la seva trajectòria a causa de la deformació relativista del temps (vegeu el meu article “I si el temps no existís? I” de 26/6/2022).
Les tres característiques bàsiques de la llum són la brillantor, el color i la polarització. A causa de la dualitat ona-partícula, la llum presenta propietats tant d’ones com de partícules.
Pitàgores (final del segle vi aC) va concebre el fenomen de la visió entenent que l’ull llançava rajos cap als objectes i d’aquesta manera els percebia.
Per a Demòcrit (460 – 370 aC), Epicur (341 – 270 aC) i tota l’escola atomista antiga, la llum i el procés de visió, com tota realitat, consistirien en desplaçaments d’àtoms, en aquest cas entre l’objecte emissor i el subjecte receptor.
Cap a l’any 300 aC, Euclides va escriure Òptica, en la qual va estudiar les propietats de la llum. Euclides va postular que la llum viatjava en línies rectes i va descriure les lleis de la reflexió i les va estudiar matemàticament.
El color
La percepció del color i el seu impacte en les persones és un tema que ha ocupat la reflexió humana des de fa segles. Un exemple són les aportacions d’Aristòtil (384 – 322 aC), Leonardo da Vinci (1452 – 1519), Newton (1642 – 1727), Goethe (1749 – 1832), Schopenhauer (1788 – 1860), Ostwald (1853 – 1932), per citar-ne només alguns.
La noció d’Aristòtil de set colors bàsics –amb tons primaris, relacionats amb els quatre elements– es va imposar a través del Renaixement. Newton va resoldre que existien set colors principals per “harmonitzar” les seves categories amb els set planetes (llavors coneguts) i les set notes de l’escala diatònica.
En la dècada de 1720 el tractat sobre el color de Le Blon (1667 – 1741) va revelar com les barreges podien crear colors secundaris (“Coloritto”, 1725).
Impactes de la llum en les persones
La llum, la nostra principal font d’energia, de la qual prové la nostra percepció del color, exerceix una influència significativa sobre el nostre sistema bioquímic i en la nostra relació amb l’entorn. Els colors juguen un paper important en la comunicació, especialment en el llenguatge no verbal i la transmissió d’idees i fins i tot de la nostra imatge personal.
Els colors influeixen en les emocions en crear sensacions o climes que poden modificar el nostre comportament i fins i tot els nostres bioritmes: pulsacions, tensió muscular, ritme respiratori, capacitat de concentració, relaxació/excitació, alegria/tristesa, …A més, els colors interfereixen amb la resta dels sentits, per exemple: el color d’un perfum amb la seva fragància, el color d’un aliment amb la seva apetència, etc. Algunes persones experimenten un dels altres quatre sentits (olor, gust, …) quan veuen colors específics (sinestèsia). Per exemple, els colors com el verd fresc i l’aigua blava poden ser percebuts com “bons olors”.
El color en la naturalesa
En l’entorn en què vivim, els colors formen part del cicle de la natura, marcant les estacions i el pas del temps en la vegetació, els animals, el cel, els mars, … i assenyalant el clima i per tant, els colors intervenen en la nostra percepció i connexió amb la terra i els cicles de l’univers.
Els colors ens diuen quan la vegetació és madura i comestible. Assenyalen les oportunitats d’aparellament i la presència de preses o depredadors. La coloració protectora permet que alguns animals es tornin invisibles, i altres que es facin conspicus. Els seus cridaners pigments adverteixen de toxines defensives. Algunes flors que reflecteixen la llum ultraviolada indetectable per l’ull humà, atrauen insectes i aus específiques, convidant i guiant la pol·linització.
La majoria dels mamífers són cecs al color, incloent alguns éssers humans, però la visió sense color permet percebre més agudament diferents textures i el camuflatge.
Les plantes no tenen òrgans especialitzats en la detecció de la llum, com els nostres ulls. Tot i això, tenen una varietat de receptors capaços de detectar gairebé totes les longituds d’ona. Un dels principals són els fotoreceptors de llum anomenats criptocroms. Aquests receptors van aparèixer a la natura fa milers de milions d’anys, són presents en bacteris, plantes i animals.
La interferència de la llum a escala microscòpica, la superposició d’escates i crestes en ales i plomes crea colors vius en arnes, papallones i aus. La clorofil·la dóna el color verd a les plantes, però decau a la tardor. Els pigments de carotè en algunes verdures, flors i fulles es desemmascaren, produint els grocs daurats, vermells i taronges del temps de la collita.
Fem servir els colors (llums, pigments, píxels, …) per:
- definir, diferenciar, barrejar, suggerir
- modificar la nostra imatge personal: maquillatge, roba, complements
- identificar marques i productes: màrqueting estratègic
- identificar països, equips esportius, jerarquies: banderes, uniformes
- organitzar espais de treball, sistemes d’arxiu, mapes, plànols
- dissenys arquitectònics: oficines, estacions de treball informàtiques, escoles, centres mèdics, entorns industrials, restaurants, establiments d’alimentació
- influència espiritual, religiosa i medicinal: colors en objectes, símbols, pràctiques i teràpies
El color ens afecta profundament. Alguns dels sentiments i reaccions que tenim pel que fa als colors que veiem poden atribuir-se a la cultura i la societat, però una bona part provenen de la nostra psicologia.
Teoria del color
Tot i que els principis de la teoria del color van aparèixer per primera vegada en els escrits de Leone Battista Alberti (1404 – 1472) i els quaderns de Leonardo da Vinci (1452 – 1519), la teoria del color com a tal va començar al segle XVIII amb Isaac Newton (Opticks, 1704) i la naturalesa dels colors primaris. Des d’aleshores es va desenvolupar en forma de tradició artística independent amb només una referència superficial a la colorimetria i la ciència de la visió.
Teoria d’Ostwald. La teoria del color proposada pel químic i filòsof alemany Wilhelm Ostwald (1853 – 1932) consta de quatre sensacions cromàtiques elementals (groc, vermell, blau i verd) i dues sensacions acromàtiques intermèdies.
Johannes Itten (1888 – 1967) és el fundador de la nova Teoria cromàtica, i la seva principal obra és L’Art del Color (1961). La seva teoria sobre “els 7 contrastos cromàtics” s’ensenya en tots els tallers o Acadèmies d’Art de renom.
La teoria del color de Faber Birren (1900 – 1988) postula que els tons càlids són més preferibles tant pels artistes com pels espectadors. Birren va afirmar que els introvertits en general es veuen menys afectats pel color en comparació amb aquells que són més sensibles emocionalment.
Johann Wolfgang von Goethe (1749 – 1832), col·laborant amb Friedrich Schiller, va desenvolupar la seva particular teoria dels colors i de la visió. Enfront del criteri científic que subratlla el caràcter passiu de la visió i la llum com a fenomen que emet l’objecte, Goethe va reivindicar el paper actiu del receptor creant una roda de colors pel que fa a “l‘ús al·legòric, simbòlic, místic del color”. En les seves notes, assigna característiques humanes a cada color. Denota positivitat amb els colors càlids en el costat dret, i en l’esquerra, negativitat amb els colors freds.
Va agrupar els 12 colors en 4 temperaments: sanguini, malenconiós, colèric i flegmàtic. Sanguini, per a amants i poetes amb els colors groc, verd i cian. Malenconiós per governants i filòsofs als quals assigna violeta, magenta i vermell. El colèric (heroi i aventurer) és groc, vermell i taronja. I finalment, el flegmàtic es dóna als historiadors, professors i oradors públics, amb els colors cian, blau i violeta.
Referències:
- Palayam, M. et al. (2021) Conocimientos estructurales sobre la fotoactivación del criptocromo-2 vegetal. Commun Biol 4, 28. https://doi.org/10.1038/s42003-020-01531-x
- White, J. & Yamashita, F. (2021). Boquila trifoliolata mimics leaves of an artificial plastic host plant. Plant Signaling & Behavior. 17. 10.1080/15592324.2021.1977530.
- Rai N. et al. (2021) Perception of solar UV radiation by plants: photoreceptors and mechanisms. Plant Physiol. 2021 Jul 6;186(3):1382-1396. doi: 10.1093/plphys/kiab162. PMID: 33826733; PMCID: PMC8260113.
- Itten, J. (1975) Johannes Itten Arte del Color. Aproximación subjetiva y descripción objetiva del arte. Edición abreviada. Editorial Bouret. Paris.
- Birren, F. y Itten, J. (1970) The elements of color: A treatise on the color system of Johannes Itten, Based on his book “The Art of Color”. Van Nostrand Reinhold Company. https://www.amazon.es/s/ref=nb_sb_noss?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&url=search-alias%3Daps&field-keywords=itten+the+elements
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Cercle_crom%C3%A0tic
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_dels_colors
- https://mymodernmet.com/es/historia-circulo-cromatico/#:
