El Mas d’en Pi està situat a la vora del Rec Vell, a la cruïlla entre el Camí de Baix o de Mar i el del Mas la Barraca, dins el terme municipal de Torroella de Montgrí. És el resultat d’un procés que dura uns pocs centenars d’anys que permet posar en conreu els terrenys al·luvials situats a la zona antigament denominada Grahells (Griells), que delimiten al sud amb la Caminassa, a l’est amb el darrer alvèol de l’antiga llera del Riu Ter i al nord amb l’esmentat Rec Vell i el que fou la Closa Caneda.
La major part de la seva història està vinculada a la casa Pi Pagès i Bassa Sastre, una de les principals famílies d’hisendats del municipi a inicis del segle XIX. Tenien la seva casa pairal en un solar situat a la confluència entre els carrers del Carme i del Falçot, espai actualment molt deteriorat i que fou conegut popularment com ‘el Rancho Grande’. Els orígens de la família Pi es troben al Mas d’en Pinc de Begur, que fou propietat de Carmen Amaya. La finca comprèn una vuitantena de vessanes, que en un principi eren aigualleixos i que juntament amb altres parcel·les adquireix Sebastià Pi a finals del segle XVII. Durant la major part del període setcentista, els terrenys es coneixen com el bosc i el camp d’en Pi, on es construeix la barraca d’en Pi. Les freqüents avingudes del riu Ter i la plantada d’arbres a la vora de la llera, per modificar el seu curs, permeten augmentar la superfície de l’heretat, no sense notables conflictes. El 1821, durant el Trienni Liberal, Josep Pi i Bassa s’uneix a altres hisendats per defensar els seu dret a la propietat de terrenys guanyats al riu, davant les reivindicacions i ocupacions de veïns del municipi (M. Bosch, 1996). El 1863, la família Pi figura entre els vuit majors contribuents del municipi.
Entre finals del segle XIX i la major part del primer terç del XX, el propietari és Lluis G. Satlle Pi, encara del llinatge dels Pi. Sembla ser un hisendat adinerat que, segons la tradició oral, té un llibre amb un bitllet col·locat a cada pàgina. A més, disposa de propietats al Far d’Empordà (l’Alt Empordà). A finals del segle XIX, esdevé regidor de l’Ajuntament i es fa càrrec de la gestió dels aprofitaments de la Muntanya Gran. Algunes vegades, quan visita la propietat, Melcior Ferrer Cals del Mas Solei, un dels mossos del mas, l’ha de retornar amb la tartana fins a la seva residència al nucli urbà. El padró del 1900 indica que cohabita amb la seva germana Maria i una serventa, Maria Sendra Bassó, onze anys més jove que ell. Després del seu decés, la seva germana continua vivint a la casa pairal on, segons el padró del 1936, conviu amb dues assistentes, les germanes Carme i Manolita Vila Arbusé, originaries de Jafre de Ter. La seva mort és conseqüència d’un desafortunat incident, quan pateix cremades estant a la vora del foc.
L’any 1883, amb l’arribada al mas de Rafael Coll Lladó i la seva muller Joaquima Hugas Batlle, s’inicia un període de quasi cent-vint anys on quatre generacions del llinatge Coll en seran masovers. En una primera fase, transformen alguns terrenys per fer-los més aptes pel cultiu. Per això, traginen amb carro terra i sorra per planejar-los i reduir les zones amb salanc. A més, consoliden els marges per prevenir les avingudes del Ter, fins a configurar la peça anomenada la Campassa del Mas d’en Pi, que és probablement un dels terrenys més fèrtils i grans de la plana, amb prop de vuitanta vessanes. En aquell moment, també forma part del mas la Closa Gran o d’en Pi, avui coneguda com la Closa d’en Mascort, on hi engeguen vaques, ànecs i oques. Als terrenys més allunyats pel costat de llevant, a la zona anomenada la Vinyassa, dins l’entorn d’on avui hi ha el Càmping les Medes, és on hi ha les vinyes del mas, fet que explica que a la masia hi hagi una gran tina per aixafar els raïms.
Hereta la masoveria el seu fill gran Josep Coll Hugas (Pepet del Mas d’en Pi). Es casa dues vegades, en primeres núpcies amb Carme Romaguera Puig, originària del Mas d’en Jomba de Gualta, i en segones amb Joaquima Riera Amer, emparentada amb la família del Mas Llorers. Coincideix amb un dels moments de més puixança del mas. És una de les primeres explotacions del municipi a disposar de tractor, un Fordson amb rodes metàl·liques. Tots els dilluns té per costum anar amb la tartana al mercat del poble, quedar-se a dinar a la Fonda Gumà i a la tarda a jugar a cartes. La seva mort prematura, però sobretot la del seu fill Josep Coll Romaguera pocs anys després (el 1959) quan està al davant de la masoveria, fa que s’hagi de fer càrrec de l’explotació la seva vídua Maria Carbó Salís. S’inicia un període que el mas es treballa amb mossos, entre els que cal fer menció de Martí Farró Masó, que fa les funcions d’encarregat. Aquest resideix al nucli de Torroella de Montgrí i es desplaça la major part dels dies en bicicleta fins a l’explotació.
Un dels fets més controvertits és el traspàs de la propietat del mas després del darrer hereu del llinatge Pi. Aquesta sembla que acaba formant part del patrimoni de Joan Costa Sendra, per la compra que realitza a Lluís G. Satlle Pi, representat en escriptura per Joan Tauler Rigau, jutge de Torroella de Montgrí. Aquest procedeix d’una família senzilla i és un nebot de l’antiga serventa del propietari. En aquell moment, però, passa a ser una persona benestant, el tercer major contribuent del municipi, motiu pel qual esdevé regidor de l’Ajuntament al final de la dictadura de Primo de Rivera. És una època en què s’engrandeix la masia amb la construcció de pallisses i coberts. La mala gestió dels seus béns, i sembla que la seva afició al joc, fan que s’hagi de vendre algunes terres i la resta del mas quedi embargat. Finalment, el 1944, l’adquireix Ricard Guanter Lleonsí, originari de Palafrugell, però resident a la ciutat de Thun a Suïssa. Sovint ve amb la seva família a estiuejar i fa estades a la masia. Quan el 2002 els seus descendents venen la propietat, Jordi Coll Carbó ha de deixar el mas. Va ser essent el darrer masover del llinatge Coll.
El Mas d’en Pi és un dels grans masos del municipi. És un dels millors exponents del procés de conversió de gran part de la plana del Baix Ter -un espai abans dominat pel riu- en fèrtils terres de cultiu. Aquest és el resultat del treball durant molts anys d’un gran nombre de propietaris i masovers, entre ells la família Coll, que amb el seu esforç configuren el paisatge que encara avui parcialment podem gaudir. Tot i això, és un llegat que cal preservar entre tots, ja que no està exempt de la pressió d’un turisme sovint massa especulatiu i malauradament encara poc respectuós amb el medi rural. Per altra banda, les accions proteccionistes que s’apliquen a l’espai agrari no sempre van alineades amb el respecte a la seva història, donant preferència a nous plantejaments on prevalen aspectes ecològics.
Bibliografia
BOSCH Mònica, ‘La defensa del ‘sagrado derecho de propiedad’. La unió dels hisendats contra les ocupacions de terres durant el Trienni Liberal’, Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània’, Ed. Busqueta, J. i Vicedo, E. (curadors), Institut d’Estudis Ilerdencs (1996), p. 375-401.
Agraïments
Vull agrair les aportacions i la informació facilitada per Jordi Coll Carbó, Jordi Turró Anguila de l’Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí, Genís Baquer Creixell, Teresa Esplugas Vilanova, Joaquima Ferrer Cruañas, Francesca Martí Vila, Josep Riera Torrent i la Fundació Mascort.
