La reconstrucció de 1753
Ja hem dit com el principal motiu pel qual no hi hagué un nucli estable de població a l’Estartit fou les constants invasions dels pirates a la costa i els estralls que causaven. Escriu Agustí Alcoberro al Diccionari d’Història de Catalunya que la pirateria a la Mediterrània va continuar sent un mal endèmic durant els segles XVII i XVIII, a causa també de la poca atenció de les autoritats espanyoles que havien traslladat el centre d’atenció a l’Atlàntic.
El 1644 hi ha a l’Estartit, en el que avui coneixem com a carrer de les Illes, una botiga i quatre trossos de terra, tot i que els residents no són pescadors: hi ha un comerciant, un cirurgià i dos pagesos. Sembla que aquells serien anys de creixement econòmic i paulatinament s’hi aniran establint botigues i pescadors que s’havien establert amb aquest ofici. Tot i això, no hi ha gent que hi visqui de manera permanent i en una llista de contribuents de Torroella per «lo socorro» dels soldats de les fortaleses de les Medes i del Cap de la Barra, com assenyala Marcel Pujol «apareix una llista de contribuents per carrers de la vila, els masos de les dues bandes del riu Ter i el veïnat de Sobrestany. Cap referència a ningú que visqui a l’Estartit». És a dir, que hi ha gent que hi treballa, però no hi viu. Per aquest motiu el lloc és conegut com «el port de l’Estartit», fent referència a la vessant comercial i pesquera de l’indret.
Amb la primitiva església de Santa Anna derruïda, els administradors de la capella de Santa Maria del Mar atenen la petició que en aquesta «capella entiquissima dita Nostra Sra de la Mar en la qual apenes se celebra missa en tot lo discurs de l’any y com sie cosa de gran consideració lo celebrar missa en aquella los diumenges y festes per poder hoyr aquella ab mes facilitat los masovers de la present vila y los pascadors» i en conseqüència «han determinat se digues missa en dita capella tots los diumenges y festes del any».
A mitjan segle XVIII l’Estartit els locals comercials i els habitatges habituals es consoliden i el poble va prenent forma i veiem com el poble «creix en una línia que va del Port al Pla de Santa Anna, passant per a Prop del Port, el Morters, i la Font de Santa Anna», com cita l’historiador Marcel Pujol. Hi viuen pescadors i treballadors i gent que prové de Torroella, i d’altres oficis com l’apotecari o el cirurgià. En aquella època s’arranja també la carretera que comunica l’Estartit amb Torroella.
La creixent activitat del lloc queda palesa en un document de l’ajuntament de Torroella de l’any 1750 que parla de port de l’Estartit com un lloc con es carrega «trigo, y otros generos» y demana al rei poder fer obres al port, ja que es poc fondo, i atès que «en las ocasiones que hay en evitar tempestades tambien se recogen otras embarcacions para salvarse».
Al mateix temps, un grup d’estartidencs demana la reforma de l’església de Santa Anna, que portava temps derruïda. A través d’un document notarial datat el 27 d’abril de 1750, s’anomenaren representants o síndics per demanar al bisbat el permís per reedificar la capella. Com a màxim representant dels promotors hi figurava «un tal Musú Divert, qual pochs anys se aposentà en dit veynat», nom que feia referència a Monsieur Audivert, qui, efectivament, el 1745 va establir quatre vessanes de terra sobre l’Estartit i quatre vessanes al Ras de Santa Anna. Audivert, que actuava com a comerciant, tenia també formació (sabia llegir i escriure, cosa que en aquells moments no era universal), cosa que va afavorir el seu caper capdavanter i d’interlocutor.
Les obres es perllongaren durant dos anys i la llicència per a la benedicció i celebració de la primera missa fou atorgada pel bisbe Lorenzo Taranco Mujaurrieta al prevere i sagristà de Torroella, Salvador Pla, el 2 d’agost de 1753. L’església estarà sota la invocació de santa Anna i sant Pere, que és també el patró dels pescadors i és prou senzilla: un sol altar i pica baptismal, un globus de plata a la sagristia, tres casulles per als oficis al sagrari i els altres objectes litúrgics que permetien dir missa. Incorporava també un cementiri i la campana, que ja no cridava contra el perill pirata, no es beneeix fins el 1757. Aquell any a l’Estartit hi ha oficialment referenciades i registrades 20 cases, segons recull Marcel·lí Audivert. Sembla que Salvi Pla seria el primer capellà de l’església de Santa Anna. De fet, ja consta com el 1750 el «reverend Salvi Pla» estableix un tros de terra de 9 canes d’ample a prop del port, a sol ixent, per fer casa i hort. Entre les seves tasques també hi figurava la d’ensenyar catecisme.
A partir d’aquell moment les tasques relacionades amb la vida catòlica comunitària (batejos, matrimonis i enterraments) es van celebrar, doncs, a la vicaria de l’Estartit, tot i que, en dependre l’església de Santa Anna de Torroella de Montgrí, els llibres de registres continuaven essent els de l’església de Sant Genís. De la mateixa manera, el vicari de l’Estartit amb el temps haurà de tenir cura del «pasto espiritual del fuerte de las Islas Medas». Els registres de naixements que fan esment a l’Estartit als llibres de Torroella comencen el 1732, tot i que evidentment, n’hi haria hagut abans, però que no s’haurien identificat com a «resident en el vehinat del Estartit»; en tot cas, com remarca Audivert, «Aquesta especificació, acompanyada també la majoria de les vegades amb l’anotació de la naturalesa dels progenitors, deixa força clar quan l’Estartit comença a ser considerat com a poble».
En tot cas, algunes inscripcions baptismals que consten a l’arxiu com a batejats a la parròquia de Sant Genís de Torroella, de ben segur que es van produir ja a la nova església de Santa Anna, com ara la datada el 30 de desembre de l’any 1755, d’Esteve Audivert, nascut el dia abans; i d’altres posteriors. El primer bateig que consta oficialment fet a l’Estartit data del 19 de juny de 1818:
18 de Junio de 1818, Anton, Miguel, Alberto. En la capilla del Estartit ha sido bautizado por el reverendo Antonio Albertí, Vicario. El recién nacido es hijo de los consortes Don Miguel López, Capitán de Caballería y caballero de la orden de San Hermenegildo, Gobernador de las Islas Medas, natural de Villanueva de Alarcón, obispado de Cuenca, i de Doña Juana Benagos, natural de la Coruña, reyno de Galícia.
No serà fins una inscripció baptismal del 1821 que apareix específicament el nom de l’església de Santa Anna, en aquest cas en relació al bateig de Maria Serrallés Pasqual, batejada pel prevere sagristà Llorenç Camó.
Pel que fa als registres de defuncions, seguiran el mateix patró temporal i la primera inscripció específica d’un enterrament a «lo sementiri del Estartit» estarà datat el 28 de juny de 1821; l’any següent una inscripció registral ja porta específicament la referència al «sementiri de Santa Anna del veynat del Estartit».
La nova església va contribuir a vertebrar la vida de l’Estartit com a poble que s’anava consolidant amb el creixement de la població, que ell 1870 ja té 70 cases. La guarnició de les Medes és també un important pol d’atracció econòmic, amb l’ajuntament de Torroella que té l’obligació de facilitar l’arribada de mercaderies i provisions als soldats de la guarnició (llenya, oli, pa, candeles, roba pa…), així com els seu trasllat de l’illa a terra i al revés. És el que es coneix com a reva i comportava que les mercaderies arribaven per terra des de Torroella i d’allà a la Meda calia transportar-les en barca, una feina de la qual se n’encarregaven els pescadors del port de l’Estartit. L’ajuntament pagarà a diferents patrons per aquesta tasca que havia de ser sovintejada, tot i que el molts casos els veïns no volien fer la feina mal pagada i amb retard en el pagament.
A partir de 1782 l’encàrrec de la reva a les Medes recau en l’església de Santa Anna. De manera successiva els administradors de la capella de Santa Anna rebran l’encomana de «pasar y transportar la tropa en lo Castell de las Medas», o «per la reba fera en lo castell de las Medas»: Joan Berdaguer i Joan Pascual (1782), Francisco Elias i Narcís Gispert (1783), Pere Marquès (1978) i Vicenç Audivert (1800 i 1803). El benefici que generaria aquesta tasca romandria doncs a la capella.
Un altre dels terrenys que era administrat per la vicaria de l’Estartit era la coneguda com Era de Santa Anna, un espai comunitari on batre blat i altres cereals i guardar les eines dels que no tenien prou espai propi pel fet de tenir una petita propietat. Del gra que es batia una part anava a l’església, en forma de tribut anomenat «cossura», com recorda Marcel·lí Audivert:
El gra d’aquest cànon cada temporada era venut per la Junta d’Obra de l’Església. Els escolans, amb una mostra que portaven dins un plat, passaven de cap a cap del poble cantant-ne el preu que en demanaven.
La cantarella solia fer: «A dotze pessetes (o el que fos), el blat de Santa Anna». El preu, per descomptat es referia a la quartera.
El lloc era ubicat «A l’indret dit “els Salats”, a uns cent metres al sud-est de l’església» L’era de Santa Anna, que tenia 3.545 metres quadrats, va estar en funcionament fins el 1932, any en que una riuada al torrent d’en Planes assolà el territori, com recorda Josep Vert. A aquest fet cal afegir-hi també la creixent mecanització del camp, que la fer poc útil aquell espai.
Un altre dels espais que Audivert assenyala que administrava la Junta d’Obra de l’església era la perola de Santa Anna, situada entre el carrer de Santa Anna i el de les Illes, coneguda també com la torre del rellotge i que funcionà fins el 1890. La perola era el local on els pescadors tenyien les xarxes perquè es conservessin millor, «amb un brou derivat de fer bullir l’escorça de pi amb aigua, dins d’unes calderes d’aram de forma cil·líndrica». Més tard l’edifici seria també un calabós.
Les desamortitzacions de bens eclesiàstics (i d’altres mans mortes) no van afectar l’església de Santa Anna, però si la capella de Santa Maria dels Masos (que estava sota jurisdicció del monestir d’Amer i en la qual el culte religiós era mínim), que, l’any 1841, amb la Llei del 2 de setembre que establí la desamortització dels bens del clergat secular. Dèia la llei de la coneguda com a desamortització d’Espartero que «Todas las propiedades del Clero secular en cualesquieraclases de predios, derechos y acciones en que consistan,de cualquier origen y nombre que sean, y con cualquierorigen y nombre que sean, y con cualquiera aplicación odestino con que hayan sido donadas, compradas o adquiridas, son bienes nacionales», i es posaven a la venta. Entre les excepcions a aquesta disposició hi figuraven «los edificios de las Iglesias catedrales, parroquias, anejos ó ayuda de Parroquia», per la qual cosa l’església de Santa Anna, la rectoria, l’hort i l’era quedaven excloses de la desamortització.
L’Estartit s’anava consolidant com a poble, així que no ha de sorprendre la petició que els veïns, entre els quals hi figura el mateix capellà de Santa Anna Joan Ribas, adrecen al vicari general de la Diòcesi de Girona, en la que demanen que l’Estartit passi a ser una parròquia independent de la de Torroella de Montgrí. A la instància datada el 2 de febrer de 1856 al·leguen el nombre d’habitants creixent (496 «almas» segons el seu propi recompte) i la distància que separava l’Estartit de Torroella «considerando igualmente la distancia de una legua de la matriz») i reclamen una delimitació parroquial pròpia:
… nos parece, I. Sr., que con los precedentes datos tenemos derecho a reclamar parroquia independiente y con esto tener más expedito el pasto espiritual y más aseguradas las partides de nacimientos, espositorios, óbitos y todo lo demàs […].
Val a dir que el procés de creació d’una parròquia requeria un cert estudi i requeriments. Com assenyala Josep M. Marquès, «crear una nova parròquia implicava establir nòmines de rectors i vicaris, que havia de satisfer el Ministeri de Justícia». Amb la signatura de concordat de 1851 l’Església pogués estudiar una reorganització parroquial que, amb intermitències provocades per la situació política a l’estat espanyol es culminaria del 1928. La petició estartidenca es concretà doncs, seixanta anys després d’haver estat planificada, juntament amb d’altres parròquies gironines com el Port de la Selva, o Sant Jaume de Llierca i serà doncs el 1929 que Santa Anna passa de vicaria parròquia.
Un altre problema que comportava l’augment de població a l’Estartit feia referència als enterraments. El petit cementiri adossar a l’església quedava petit i l’Ajuntament de Torroella inicia el 1863 els tràmits per a crear un nou cementiri, que s’inaugura el 1870 i que escara avui dia continua essent el cementiri parroquial del poble.
El segle XX era ja a tocar.
Article publicat inicialment al llibre de la Festa de Santa Llúcia de 2020
