Aquest article ja el volia escriure al mes de setembre del 2023, concretament el 30 de setembre quan, després de 7 jornades, el Girona FC era líder de La Liga i s’enfrontava al Reial Madrid per disputar-se precisament aquest liderat. Era un moment històric per un club que dues temporades enrere, en aquest mateix moment de la temporada, jugava a 2a divisió i ocupava llocs de descens. La història des de llavors ja la sap tothom, però la resumeixo breument: quan semblava que el més lògic en aquell setembre del 2021 era fer fora l’entrenador i buscar un revulsiu, en Quique Cárcel, el director esportiu del Girona, va decidir seguir apostant per en Michel i la cosa va sortir molt millor del que ningú s’hagués imaginat. Aquella mateixa temporada (la 2021/22) s’aconseguia l’ascens a 1a divisió al camp del Tenerife, quan els canaris ja tenien la festa preparada, i l’any següent es seguia fent història en una lliga on el Girona va acabar 10è, amb 49 punts i lluitant fins a les darreres jornades per classificar-se per Europa, cosa que al final no va passar.
La següent temporada començava amb molts dubtes, ja que l’equip perdia alguns jugadors que havien sigut clau: l’Oriol Romeu, en Riquelme, en Taty… Però no passava res. En venien d’altres, potser desconeguts, però amb qui en Michel català (a partir d’ara i en endavant) confiava cent per cent.
Tornem a la idea inicial que em va portar a escriure aquestes línies. Aquell 30 de setembre del 2023 no va acabar ben bé com ens pensàvem, ja que el Madrid ens va endossar un 0-3 a Montilivi i, per acabar-ho d’adobar, el diumenge següent a Fontajau, el Madrid de bàsquet li barrinava un 74-93 al Bàsquet Girona d’en Marc Gasol que també havia arribat líder a la cita.
Amb la humilitat que ens defineix als gironins, en aquest moment ja vam veure que la nostra lliga era una altra. Potser seria una bona temporada i ens salvaríem fàcilment (que, de fet, era l’objectiu en aquell moment). Però a part d’humils, som tossuts. Tossuts i persistents. La recent història exitosa del club ens ha demostrat que una cosa que ens identifica molt és que, quan s’ha caigut, sempre ens hem tornat a aixecar.
La segona vegada que vaig pensar a escriure aquest article va ser el 10 de desembre del 2023. Tampoc ho vaig fer. Resulta que el Madrid havia ensopegat un parell de vegades i el Girona tornava a ser líder a dues jornades de finalitzar la primera volta, és a dir, podia aconseguir el títol honorífic de campió d’hivern. Tot això acompanyat d’una altra nit històrica a Montjuic*, on guanyàvem al Barça per 2-4 amb gols de Dobvyk, Miguel, Stuani i d’un esquena-pelat, en Valery. Finalment vam empatar al camp del Betis (1-1) a la jornada 18 i això va tornar a donar el liderat de la lliga al Madrid que, malgrat estar-hi empatats a 45 punts, tenien el gol average a favor.
El tercer intent va ser el 10 de febrer del 2024 abans del Reial Madrid-Girona FC. Aquí sí que sí que ens la jugàvem. Era l’última oportunitat per fer-la molt grossa: partit al Bernabéu on ens tornàvem a disputar el liderat… Però tampoc va passar. Aquesta vegada va ser un 4-0 i cap a casa. Segurament algun dia es faran estudis arbitrals del que va passar en els partits previs a aquest, ja que es van prendre decisions mooolt dubtoses. Curiosament afavorint sempre als de la capital del Reino.
Finalment avui, dilluns 6 de maig escric l’article, després d’un altre cap de setmana doblement històric a Montilivi, ja que dissabte vam guanyar al Barça (4-2) i, a la vegada, ens vam classificar matemàticament per la Champions League de l’any que ve. L’any que ve, Girona-PSG!, cantàvem a Plaça de la Independència.
Vaticino que, tot i demorar-me tant, m’he precipitat escrivint l’article ara i no esperant-me a final de temporada, ja que el Girona potser encara en farà alguna altra… Guanyar la lliga ja és impossible, però acabar segons i classificats per la Supercopa d’Aràbia Saudí** i amb en Dovbyc com a pitxitxi, potser sí.
El resum i la reflexió que faig de tot plegat és que, una vegada més, l’esport i en aquest cas el futbol i concretament el Girona, han aconseguit fer-nos sentir a tots els gironins i gironines de la província (i gent de fora la província també part d’un col·lectiu, d’un equip, d’un projecte, d’una tribu. Amb més o menys seguiment, totes i tots ens hem fet una mica nostre i amb orgull aquesta manera de competir, de treballar, de defensar la samarreta, aquest sentit de pertinença provocat pel club de la nostra ciutat, de la nostra província, de comarques, que té un entrenador de Madrid que parla català, un veterà davanter d’Uruguai que s’ha fet de Girona casa seva, d’una plantilla amb joves de l’Escala, de la Bisbal, amb moltíssima il·lusió i jugadors més veterans amb experiència.
Ep! No ens enganyem. Tot això que sentim, ho sentim i ho vivim així perquè el Girona guanya. Perquè quan el club estava a 3a divisió i Montilivi queia a trossos, a ningú li importava gens. Bé, a alguns sí. A aquells que hi han sigut sempre, sí que els importava. I el Girona és on és avui en dia gràcies al sacrifici, la constància i a la paciència dels qui anaven a l’antic Vista Alegre, entre el 1930 i el 1970. També dels que hi van ser als 80, 90 i 2000, quan el club patia problemes econòmics, deixadesa, canvis de junta constants…
La sort és que ara el projecte es veu sòlid i que la gent que hi treballa ho fa molt bé i s’ho senten seu. En Michel català precisament va dir que creu que el Girona encara no ha tocat el seu sostre. Amb el suport del grup City tot sembla molt més estable. Veurem fins on arriba i quants articles més s’hauran d’escriure. Potser una tesi doctoral i tot!
A Torroella passa que amb aquells amb qui abans parlàvem del Barça o de l’Espanyol, ara també parlem del Girona. El seguim i ens el sentim nostre. Alguns s’han fet socis i van cada quinze dies a Montilivi. Potser, si tot segueix així, aviat tindrem la Penya Gironina Montgrí i Comarca. Qui sap.
Jo, particularment, em sento molt identificat amb aquest orgull gironí i amb els valors que s’hi associen, fins al punt, suposo que us hi heu fixat, que parlo del Girona amb primera persona del plural i, això, és sentit de pertinença.
Amunt, Girona!
Aclariments per si llegiu aquest article en un futur, al 2034 per exemple, i no us quadren algunes informacions:
*El Barça va jugar com a local a Montjuic durant la temporada 2023/24 i part de la 2024/25 mentre s’estaven fent les reformes del Nou Camp Nou. Si recupereu imatges de l’any 2024, potser us semblarà curiós veure que encara hi assistien aficionats del Barça al camp i no només turistes. Bé, potser al 2034 ni turistes van al camp i ja tot són robots humanoides.
**També sapigueu que la Supercopa d’Espanya es va jugar durant uns anys a Aràbia Saudí encara que soni estrany, ja que aquest país presumptament masclista, discriminatori i també presumptament poc respectuós amb els drets humans, va pagar molts diners a un president de la Real Federació Espanyola de Futbol també masclista, corrupte, prepotent i gens respectuós en general, per tal de portar aquesta competició al seu país. Potser aquesta informació no us sobta a vosaltres que viviu al 2034, ja que als vostres temps la Lliga d’Aràbia Saudí és la més potent del món. Per cert, aquest any (2034) que s’organitza el Mundial a Aràbia Saudí, ja deixen entrar a les
dones als estadis o encara no?
