Per què mai més lligarem els gossos amb llonganisses? Simplificant, per dues raons: a) la Terra ha arribat al límit del que ens pot oferir, i b) els països del sud han despertat i exigeixen repartir el pastís. Ens centrarem en aquest segon punt. A partir d’ara, el nord no podrà explotar tan fàcilment el sud. Si ens poséssim d’acord, tots aniríem bé perquè, repartint equitativament la riquesa de la Terra, ens resultaria una renda per càpita semblant a la mitjana de Portugal. Suficient per viure dignament, que no és el mateix que viure malgastantsolidarimon
El primer “sense papers” va ser Colom. Allò que era una empresa a la recerca d’espècies va acabar esdevenint un model de conquesta i les expedicions al nou continent eren un veritable botí (or i plata). A partir de 1550 començà un període de colonització amb els resultats que tots sabem i que sovint oblidem: es calcula que quan varen arribar els espanyols i els portuguesos a Amèrica, hi havia 70 milions d’indígenes. En 150 anys van perdre la vida 65 milions i no van pas morir de vells. Les bactèries i virus que els europeus portaven, desconeguts per la població indígena, van provocar estralls: la verola, els tètanus, les malalties pulmonars, les intestinals i les venèries, el tifus, la lepra, la febre groga, les càries… Però també les condicions de treball inhumanes van incidir sobre la població. Un sol exemple: al cor de Bolívia, la mina de plata de Potosí va ser descoberta 50 anys després de l’arribada de Colom a Amèrica. S’obriren 5.000 túnels per treure’n el mineral. Durant 200 anys va produir plata a gavadals que embarcaven fins a Sevilla, però estava hipotecada pels banquers alemanys i italians a causa de les abundants despeses de les guerres religioses que el nostre imperi organitzava sense seny. De cada 100 indígenes que anaven a la mina de Potosí, 70 no en tornaven. Potosí, la ciutat que més ha donat al món, ara no té res. Una calamitat.
Aleshores, faltats de mà d’obra, van recórrer al continent africà. Entre el segle XVI i el final del XIX diversos milions d’africans (es calcula que podrien ser uns 40 milions) van ser venuts per esdevenir esclaus a Amèrica (molts d’ells morien en el trajecte) per edificar les cases dels seus propietaris, treballar els boscos i els camps de canya de sucre, cotó, cacau, cafè, tabac i cercar or. Eren marcats amb un ferro roent com si fossin animals. El motor inicial de la industrialització europea va ser l’esclavitud americana.
L’any 1885 s’organitzà la conferència de Berlín (reunió de les potències europees per repartir-se el botí); va propiciar una ràpida cursa per fer-se amb les terres verges de l’interior del continent africà. Les conseqüències van ser nefastes perquè s’obligava les colònies d’Àfrica i d’arreu del món a un règim de monocultiu: cautxú i arròs a Indoxina, cacau a Nigèria, cafè a Tanganika, vinyes a Algèria, etc. Això els condemnava a la dependència. Tot i que en el procés de colonització hi ha aspectes positius, sumen més els negatius: la vida urbana va trencar les estructures tribals. Els missioners, les escoles, els diaris impulsats per europeus van fer perdre la identitat. Les creences i la cultura, les llengües i les tradicions dels territoris colonitzats es destruïren. A més, es va prohibir la industrialització i es va iniciar la segregació racial… A Occident, en canvi, li va resultar una ganga: va permetre col·locar els excedents de població (uns 40 milions d’europeus van emigrar entre 1800 i 1930), va facilitar la venda de productes industrials i l’obtenció de matèries primeres a baix preu.
Al llarg del segle XIX van començar uns processos d’independència d’alguns dels territoris colonitzats i una segona tanda important va continuar després de la Segona Guerra Mundial. Els països que havien aconseguit independitzar-se després de la presa de consciència de la seva situació d’explotació, es van reunir a Bandung l’any 1955 i aleshores va semblar que començava una veritable primavera per a ells. Hi havia uns líders indiscutibles i s’aconseguí redactar un programa de 10 punts que va ser motiu d’esperança per tanta població desgraciada. Heus aquí, però, que des del nord es va idear un nou sistema molt més subtil: el neocolonialisme, que es tradueix amb la pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues colònies, ara aparentment lliures. Resultat: de la població mundial actual, 1 de cada 2 persones viu amb menys de 2 dòlars al dia; 1 de cada 3 viu sense electricitat; 1 de cada 4 viu amb menys d’1 dòlar al dia; 1 de cada 5 no té aigua potable; 1 de cada 6 és analfabeta; 1 de cada 7 està mal nodrida.
Gadafi no és més que un de tants que va servir els interessos d’aquells que ara el critiquen i que abans el raspallaven. El petroli és el petroli. Quina vergonya!
