He dit en articles anteriors que Kolda és la capital de la meva regió de Senegal. En aquesta regió el 60% de la població viu en un entorn rural i es dedica a l’agricultura de secà i a la ramaderia. La competició per la possessió de la terra entre agricultors i ramaders fa mal a les dues principals activitats econòmiques de la regió.
Els treballs dels cultius, per consumir o per vendre, els fan tradicionalment els homes. Les dones recullen l’aigua i preparen els àpats. També es fa sabó, ingredients de plats tradicionals, o criança de cabres destinades a carn fregida, un plat tradicional dels barris populars.
Entre maig i juliol acaba la temporada seca, i els homes preparen els camps per a l’estació de les pluges: cremen la vegetació de matolls i escampen les cendres sobre dels camps per fer el terreny més fèrtil. Els cultius principals per a l’ús domèstic són sobretot sorgo, blat de moro, arròs, mongetes i mandioca (iuca). En canvi els cultius per a l’exportació són el cacauet, el cotó i el sèsam.
Kolda és l’única regió que ha registrat un augment en la producció del cacauet, i una disminució dels cultius per a la subsistència, que decauen per la pèrdua de fertilitat del sòl o per causa de la salinització dels arrossars. Els darrers anys hi ha hagut sovint sequeres, plou menys i s’ha infiltrat aigua de mar. Les sequeres també han afectat el desguàs dels rius, i provocat falta d’aigua i d’aliments.
La ramaderia no fa un paper comercial: més aviat el bestiar demostra la riquesa i la importància de la família, però és poc productiu i sense tractament veterinari. La ramaderia de la regió és de bous, ovelles i cabres (uns 400.000 caps de cada grup) i aus (uns 2.000.000). Tot i la importància d’aquestes quantitats, el bestiar no es pot vendre perquè no ho permet l’ètnia Peul, que considera que la vaca és sagrada.
Els models socials de les ètnies Peul i Mandinga perjudiquen les condicions de vida: no permeten integrar activitats agrícoles i ramaderes, i la dona ocupa un lloc secundari i està sotmesa encara a pràctiques tradicionals brutals, com ara l’escissió. I la taxa d’analfabetisme és molt elevada a causa de la desconfiança de les famílies, perquè no es fan classes de religió musulmana i les lliçons es fan en llengua francesa.
Finalment, la regió es troba en una mala situació geogràfica, aïllada dels grans centres econòmics i sanitaris (algunes operacions quirúrgiques es fan només a Dakar), sense indústries que absorbeixin la mà d’obra disponible, i influïda per la inestabilitat política de Guinea Bissau.
