Emporion no ha volgut ser mai un fòrum de debat polític. Amb aquesta premissa per davant, intentaré fer una anàlisi freda de la situació del país en relació a la independència.
La independència és una possibilitat, mantenir-nos dins d’Espanya n’és una altra, i en aquests moments tants seguidors deu tenir una postura com l’altra. Però sembla clar que cada cop hi ha més independentistes de totes les edats i classes socials, siguin de l’origen que siguin. Què ens està passant?
Un meu amic que escriu sovint al Punt-Avui i a La Vanguardia, Josep Maria Puigjaner, ha escrit fa ben poc un article que m’ha sorprès. En molt poc temps ha passat d’una actitud personal de defensa del reconeixement de la identitat catalana, però favorable a l’entesa entre els pobles d’una Espanya plurinacional, i per tant sense motius per deixar l’Estat, a una postura independentista clara. Fa un parell d’anys va publicar el llibre: Una Cataluña sin España?, carta de un escritor catalán a sus amigos españoles. El va escriure expressament en castellà, però els pocs exemplars venuts ho van ser a Catalunya, més enllà ni cas. Abans n’havia escrit d’altres en català amb el mateix plantejament favorable a l’Espanya comú. Com he dit, doncs, per a sorpresa meva, Josep Ma. Puigjaner ha escrit ara un article que comença amb aquestes paraules: Mentre travessem la llarga etapa de preparació d’aquest país vers la independència,…
Repeteixo la pregunta: què ens està passant? Decepció, frustració, anhels menystinguts. Ens volem trobar còmodes, hem proposat solucions, i no ens hem sentit escoltats. La majoria dels ciutadans del país va aprovar per referèndum un Estatut molt curt, retallat, que havia sofert el pas d’un ribot sever, i així i tot, el tribunal Constitucional el va tombar i rebregar de nou.
Tot plegat ha dut a noves actituds des de dos punts de vista, l’identitari basat en la defensa de la forma de ser, la cultura i la llengua, i el punt de vista econòmic que contempla com 16.000 milions d’euros cada any són transferits a la resta d’Espanya sense retorn. Ni que fossin 12.000 euros cada any, quantes retallades no ens hauríem estalviat?
El camí cap a la independència s’ha emparat d’una data simbòlica: el dia 10. El 10 de juliol de 2010 va tenir lloc una gran manifestació on varen predominar els cants i banderes independentistes, el 10 d’abril del 2011 hi va haver l’esclat final de les consultes populars amb resultat més positiu de l’esperat, el 10 de març de 2012 s’ha constituït l’Assemblea Nacional Catalana per la independència al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Tot això vol dir que la independència és a tocar? Ni de bon tros. Com reaccionarien les elits de Madrid? I les de Catalunya?
Entre les elits catalanes no hi ha dubte que molts hi són reticents si no contraris. Pensem en els propietaris i presidents de les grans corporacions i entitats econòmiques. Jordi Pujol els deia en un article recent a La Vanguardia que comprèn la seva por, però que l’alternativa és alinear-se decididament a favor d’un canvi a fons de la situació autonòmica actual i sobretot d’un pacte fiscal. Un canvi de debò.
Fa poc el diari ARA, recollint les paraules d’un polític català del PP, insinuava que la dura reacció de Madrid davant una actitud catalana sobiranista podria ocasionar que Rajoy posés fi als greuges històrics, abans de matar la gallina dels ous d’or. Algú ho espera?
