Nantes és la sèptima ciutat francesa en nombre d’habitants, situada a la desembocadura del Loira i a l’entrada de la Bretanya. Gaudeix d’un urbanisme aconseguit, de bons serveis públics, de museus interessants; el d’arqueologia, el millor de la seva especialitat que mai no he vist. Fa quinze anys que algú d’aquesta ciutat va tenir una idea aparentment destinada al fracàs: organitzar un festival de música dedicat a un compositor, o a una època concreta, durant el darrer cap de setmana del mes de gener. Era tan descabellat el que es proposava que van donar-li el nom de la Folle Journée. Doncs bé, l’èxit ha estat tan fabulós que a l’edició d’enguany l’oferta era de 233 concerts de pagament a uns preus irrisoris, més vint-i-nou de gratuïts i quaranta-dues conferències. De dimecres a diumenge és com una bogeria i només aquell que s’afanya molt pot aconseguir escoltar una dècima part d’aquests concerts. S’ha d’escollir entre les actuacions que es fan simultàniament en vuit espais de la Ciutat Internacional de Congressos (el més gran amb capacitat per a 1.900 persones) i dues sales de conferències. La idea ha estat tan feliç que ha estat exportada a Bilbao, Rio de Janeiro i Tòquio. No mouen la quantitat de persones com la casa mare, però déu n’hi do.
Els intèrprets són la flor i nata (alguns d’ells ja han passat per Torroella): Anderszewski, Capuçon, Corboz, Hendricks, Koopman, Leonhardt, Pierlot, Wispelwey, Hantaï, Clamagirand… i conjunts com l’Akademie für Alte Musik Berlin, Concerto Köln, Ensemble Vocal et Instrumental de Lausanne, Ricercar Consort, La Venexiana, Philarmonia Végh, Les Sacqueboutiers… i molts altres.
He assistit sorprès a aquestes jornades boges, enguany dedicades a Bach. Tant si el concert era a les nou del matí com si era a l’hora de dinar, a les sales no hi cabia ni una agulla. Tot ple. A mi em costa imaginar Barcelona durant cinc dies amb un ple simultani a l’Auditori, el Palau, la sala de cambra de l’Auditori, la de cambra del Palau i els auditoris Winterthur de la Diagonal, del CaixaForum, de la Pedrera i el de l’Institut Francès, més dues sales plenes de gent que escolten conferenciants que parlen sobre un compositor.
Potser el funcionament d’alguns dels nostres serveis públics supera el de França, però aquest país veí té una cosa que no s’improvisa, ni valen cops de talonari per aconseguir resultats instantanis: la cultura. És un país amb una tradició cultural enorme, un sistema educatiu sòlid (ai, la nostra Guerra Civil, quin mal va fer!), un índex de lectura incomparable i una formació cultural generalitzada, que naturalment també inclou la dels polítics. Aquí, amb les dignes excepcions que es vulguin, els polítics només van a concert quan exerceixen el càrrec. Com que no els agrada la música (alguns polítics penso que l’odien), l’acusen de cosa elitista. Llegir, interpretar o escoltar música, assistir a conferències… és elitista perquè des del poder no s’agafa el toro per les banyes i s’ofereix alguna cosa més que pa i circ. Torroella és una excepció gràcies al treball ingent i continuat de JJMM i a l’atenció dels diferents ajuntaments. L’escola de música és cada dia més potent. L’any 2011 tindrem auditori. A Torroella la música no és elitista perquè és una de les poques illes al mig d’un oceà de desconsideració musical