«No hi ha un autèntic debat públic sobre la qüestió. Perquè existeixi un veritable debat públic, el sofert ciutadà hauria de rebre, a més de les conegudes retallades i hòsties de cada dia, amb les seves bones pocions de proclames, deliris patrioters i mentides, hauria de rebre, dic, informació veraç, útil i aclaridora sobre quin serà l’encaix social, polític i cultural d’aquesta Catalunya independent i sobirana amb la resta d’Espanya i amb Europa. Caldria dialogar sobre les conseqüències d’aquest esquinçament, perquè d’esquinç n’hi hauria, però jo no he sentit de cap líder polític una sola idea a tenir en compte sobre aquest assumpte. Ni d’un bàndol ni d’un altre. Parlen de diners i de sentiments: “Sentiments i centimets”, podria titular el discurs hipòcrita d’un d’ells, i el de l’altre: “Cal espanyolitzar el Barça”, per exemple. A mi, tant me fa! que els ineptes que ens governen i que estan portant tanta gent a la misèria i la desesperació tinguin el favor d’atorgar-me la identitat espanyola o la catalana (i que es facin de la “sigala” un embolic amb la meva identitat cultural també m’importa un rave), cap de les dues coses m’omple d’entusiasme i molt menys de fervor patriòtic. En qualsevol cas, la pàtria que em proposen és un artefacte sentimental que no m’agrada, i la gran Catalunya que ens prepara el senyor Mas i els seus habituals aplaudidors-munyidors tampoc m’agrada. En vista de la manca de diàleg i la penúria d’idees exhibida pels dos parlaments, el d’aquí i el de més enllà de l’Ebre, permetin-me exposar la meva pròpia teoria sobre assumpte tan espinós. Res d’espanyolitzar els nens catalans, ni de catalanitzar els nens espanyols (bé, aquesta última burrada no l’ha dit ningú encara, però esperin una mica i veuran). El que cal fer és “baturritzar” l’Espanya sencera! La “baturrització” total i absoluta de tots els espanyols, governants i governats, seria la solució definitiva al maleït problema identitari! “Baturritzem-nos” tots i caminem junts sense por per la via constitucional! I el ministre Wert el primer!»
Així es despatxava Juan Marsé en la seva resposta a la gran enquesta que, des de fa setmanes, oferia La Vanguardia per conèixer les reflexions de personatges del món de la cultura sobre el moment sobiranista que estem vivint. L’autor d’Últimas tardes con Teresa, fidel al seu caràcter, respon seguint la línia recta, sense falsedats, dient les coses sobre les que pensa pel seu nom, demanant –exigint– paraules clares i un xic de diàleg sobre possibles estrips, amb menys penúries i menys artefactes sentimentals.
El pare de Pijoaparte dóna un cop de porta intel·lectual en els morros de “l’assumpte”, allunyant-se dels patriotes, de l’un i de l’altre, i fent mofa amb una corrosiva proposta, encara que, això sí, per la via constitucional.
En acabar de llegir-ho, vaig pensar que els escriptors, siguin de ficció o no, ho tenen més fàcil per avançar pels camins de la reflexió quan creen un personatge, filen un argument o situen l’escenari d’un nou llibre. Les idees, els pensaments sobre els assumptes que més interessen, neixen amb més facilitat quan el que s’està fent és entrar en els detalls més profunds d’una història, d’uns personatges o en una atmosfera que vols que els teus lectors puguin imaginar-se, amb molt poc esforç.
A mi m’ha passat en les històries que he publicat i segurament aquesta és la ressaca de la inquietud crònica que, com a novel·lista, s’ha anat palanquejant al meu cap.
Ahir vaig agafar de la meva llibreria un dels llibres més apreciats, d’aquells que no es presten: Casi unas memorias, de Dionisio Ridruejo, poeta, fundador de la Falange, possiblement un dels intel·lectuals amb major capacitat autocrítica que ha tingut Espanya i per això perseguit, confinat i empresonat pel règim de Franco.
Vaig comprar aquest volum per suggeriment dels meus editors d’El Aleph (Edicions 62), que em van dirigir pel bon camí per ambientar la meva última novel·la, Llibreria Llibertat, com era la Barcelona posterior a l’entrada de les tropes nacionals. Entre els que acompanyaven Yagüe hi anava el mateix Ridruejo, del qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement al sorià Burgo de Osma.
Recordava que hi havia subratllat un paràgraf potent, un xic profètic. Diu el següent:
«Les meves dues preocupacions centrals en aquelles hores eren que els catalans no se sentissin envaïts ni discriminats per ser catalans, ni els obrers de Barcelona submergits i desarmats per ser sindicalistes. Em semblava aleshores (i de llavors n’estic parlant), que Catalunya podia suportar molt bé la revocació de l’Estatut d’autonomia, però no la interdicció o ser privada de pertinences fonamentals com la llengua o l’estil de vida.»
Aquell falangista derivat a socialdemòcrata que va morir pocs mesos abans que Franco li acabaven de frenar, innocent!, la seva iniciativa de mantenir el català com a llengua per comunicar els vencedors amb una població d’arrels republicanes i amb un alt sentit de pertinença.
Si llegeixen l’autobiografia de Ridruejo (Editorial Península), trobaran també riques reflexions d’aquest gran pensador espanyol sobre una Catalunya que va acabar fent seva mentre iniciava la impossible guerra per canviar el règim, des de dintre del mateix règim.
1939-2012, setanta-tres anys. Molt de temps. Segur que en algun moment, en molts, moltíssims, les inquietuds de Ridruejo van poder ser sentides pels qui, des d’un costat i des de l’altre, des d’Espanya i des de Catalunya, podien haver sembrat una collita millor que la que avui estem recollint.
La veritat és que entenc perfectament el cabreig de Marsé.
