L’any 1977 vam proposar Jaume Miravitlles (1906-1988) com a primer pregoner de la Festa Major de Torroella. Nascut a Figueres, tenia un llarg historial com a polític i periodista. Havia militat a Estat Català i va participar en els fets de Prats de Molló de 1926. Va ser empresonat i va conèixer l’exili per motius polítics abans de la República. Durant la guerra civil va ser el comissari de propaganda de la Generalitat i el 1939 es va tornar a exiliar a diferents països per acabar establint-se molts anys a Nova York. Des d’allà enviava cròniques a El Correo Catalán i al Tele-exprés; ho va fer fins al 1962, que va tornar a Catalunya.
Aquella vigília de la festa de 1977 vaig anar a recollir el pregoner a Roses, on estiuejava. Des del balcó de l’ajuntament, tot i que en Miravitlles havia moderat les seves idees de joventut, va esplaiar-se en consideracions de tipus polític i es va anar animant defensant amb vehemència els drets de Catalunya. En plena transició, allò va esdevenir un veritable terratrèmol. El balcó de l’ajuntament només estava ocupat pel pregoner, l’alcalde Ramon Ferrer i jo mateix. A mesura que el discurs pujava de to, observava les cares dels estranyats oients que ocupaven la plaça. Per algunes expressions, no costava endevinar que m’estaven maleint els ossos (com a responsable visible de la tria del pregoner) pel caire polític que agafava un acte que havia de ser festiu i res més.
En acabar, amb en Miravitlles vam anar a sopar a ca l’Elies i es va confessar: “Avui us he fet un míting, si un altre any em convideu, us faré un pregó.” Vaig intentar comprendre aquell home que portava la política a la sang. Mentre sopàvem, vaig gaudir d’allò més escoltant mil i una anècdotes sobre personatges famosos que havia tractat i dels quals explicava anècdotes sucoses, particularment del seu amic d’escola Salvador Dalí. Miravitlles va escriure tres llibres que parlen sobre gent que havia conegut que són d’obligada lectura per conèixer la nostra història recent.
De camí de retorn a Roses no vaig poder resistir de preguntar-li si pensava tornar a l’activitat política. Aleshores, l’home es va sincerar: “He escrit massa i ningú admetria ni entendria els meus canvis.” Diem que les paraules se les emporta el vent, però els escrits queden per sempre i ens costa admetre les evolucions de les persones. Què té a veure amb ara allò que pensàvem i escrivíem fa deu, vint o més anys? El canvi d’opinió és la primera llibertat que ens neguen els nostres enemics. A vegades som injustament classificats per opinions pretèrites que poca cosa tenen a veure amb la nostra manera de pensar actual. És cert que hi ha persones amb idees inamovibles, no obstant això la majoria evolucionem a partir de les nostres vivències. Només som allò que som en aquest present fugisser. Demà serem uns altres. El jo d’ahir no sóc jo. Era el qui era i seré el qui seré. El goig i la fortuna que cap lladre vull que em prengui és la llibertat d’esdevenir el que crec que haig de ser.
