Gràcies a l’esforç de molta gent, a Torroella ja tenim auditori, on enguany ja es poden fer els concerts de musimusi.
Els vilatans n’estem contents, ha costat treballs, sacrificis, diners i paraules, però ja l’hem pogut estrenar. El primer concert fou el dia 19 de juliol passat, amb una gran assistència de públic, autoritats i personatges destacats i, sobretot, amb els assidus a aquests concerts d’estiu, tant torroellencs com forasters.
Aquest any va fer la presentació del Festival de Música la professora de la UdG i cronista musical Imma Merino. L’acte va tenir lloc al Museu de la Mediterrània, i seguidament, al vestíbul de l’Espai Ter, es va oferir un esplèndid pica-pica que va satisfer plenament tots els assistents.
El concert inaugural fou a càrrec de l’Orquestra Barroca del Festival de Torroella Acadèmia 1750, amb la soprano Núria Rial i el contratenor Xavier Sabata, sota la direcció d’Enrico Onofri, amb obres de Rincon d’Astorga, Händel, Vivaldi i Porpora. Des d’aquí, felicitats als intèrprets. Com ja sabeu els que m’heu llegit alguna vegada, no sóc una entesa en música ni en cant, però vaig gaudir plenament del concert.
Pel que fa al local i al mobiliari, sí que vull fer-hi la meva modesta crítica perquè crec que cal esmentar els inconvenients a fi de poder-los corregir. Una estrena també és per això, per rectificar el que calgui, i aquí, jo vull dir-hi la meva.
El meu marit té 85 anys i jo, 83. Som socis fundadors de Joventuts Musicals a Torroella i, per tant, hem assistit a molts dels concerts que s’hi han fet, hivern i estiu. Ens va fer il·lusió assistir al concert inaugural a l’Espai Ter, tot i que el temps no hi convidés. Teníem dues butaques a la fila 10, i per accedir-hi havíem de pujar els deu esglaons de l’escala que hi mena. Pujar-la sense poder-nos ajudar d’una petita barana ni recolzar-nos enlloc va resultar una mica arriscat. Vam haver de grimpar, com vam poder, fins a les nostres butaques. En acabar el concert, plenament satisfets de la vista que des de la fila 10 es té de l’escenari i de la bona sonoritat de la sala, nosaltres i la resta de públic assistent vam aplaudir amb entusiasme. Vam començar a notar un balanceig continu de les butaques i tots els que compartíem la fila tremolàvem: era possible que amb les presses no les haguessin subjectat prou bé?
Acabat el concert, en sortir i baixar per la mateixa, per a nosaltres perillosa, escala sense barana, vaig recolzar-me en la primera butaca de la fila pensant que em donaria el suport que necessitava, però la meva sorpresa va ser que la butaca, molt més lleugera que jo, es va plegar. Ja em veia baixant aquells deu esglaons de cap i rodolant fins a baix! Sort que santa Rita gloriosa sempre està vigilant i en vaig poder aguantar, i tot plegat no va ser res més que un bon ensurt!
Per tant, des d’aquesta modesta revista demano a qui en sigui responsable que miri de posar-hi remei. Que les butaques no “ballin”. Que els vells no haguem de pujar i baixar escales perilloses. Que els que han d’utilitzar cadira de rodes tinguin un bon lloc, un lloc preferent, tal com m’han comentat unes amigues amb aquest problema. Que quan es distribueixin les butaques (les quals m’han dit que es treuen i es posen segons convé), es tingui en compte que cal deixar un passadís al mig del pati de butaques per si en algun moment convé desallotjar el local per alguna emergència. Crec que això és obligatori.
Jo ja he fet la meva crítica, amb tota la meva simpatia pels organitzadors –espero que així s’entengui–, i si algú hi ha trobat quelcom més, ja ho comentarà. Així aconseguirem un local ben acollidor i segur per a tothom. Des d’Emporion, moltes gràcies.
