La Unió Europea no para d’espants i de reptes. Alguns prou coneguts i patits per la societat, com la crisi econòmica, la situació dels refugiats i per extensió el dilema sobre la viabilitat de la lliure circulació, el terrorisme, etc.
Tots tenen en comú que la Unió Europea s’ho ha trobat, tot i que hagués pogut ser més previsora i actuar a l’inici dels conflictes, la realitat és que poca cosa hi pot fer, més que cercar solucions per sortir-ne. Però hi ha un altre repte que ha vingut per voluntat d’un governant, del primer ministre britànic, David Cameron, que per treure pressió a les demandes de part de la societat i dels partits euroescèptics i d’algun membre del seu propi partit, va optar per oferir un referèndum, per saber si els ciutadans britànics volen seguir o no dins la UE.
Cameron no en tenia cap necessitat ni obligació de convocar un referèndum, però ha donat mostres, com va fer permetent el d’Escòcia, de valentia política i d’atreviment. La realitat és que per aconseguir un resultat positiu, que vol dir que el Regne Unit segueixi a la UE, cal que Cameron pugui mostrar als seus ciutadans un bon acord amb la UE. Així, el Consell Europeu del 18 i 19 de febrer ha ratificat l’acord que havien convingut el president del Consell Europeu, Donald Trust, i el premier britànic David Cameron, que consisteix en què el Regne Unit pugui aplicar als immigrants comunitaris restriccions a les prestacions que avui tenen els britànics i també que els parlaments estatals puguin vetar part de la legislació comunitària, entre d’altres. Doncs, després de llargues reunions i amb retard evident, hi ha hagut fumata blanca, hi ha hagut acord entre la UE i el RU, però ha costat molt i s’han hagut de superar les reivindicacions del grup de Visegrad (Polònia, República Txeca, Eslovàquia i Hongria) i per part de Grècia. De fet, cada estat va actuar en funció del paper que li interessava en clau interna, mostrant que no donava un xec en blanc. I és que el que s’ha acordat afecta valors fonamentals de la UE, com la igualtat dels ciutadans comunitaris. Tot i que s’ha volgut situar només en l’acord Regne Unit-UE, veurem si en el futur no s’utilitza per limitar la construcció europea en algun altre àmbit. És veritat que tots volen que el Regne Unit segueixi a la UE, de manera que és normal que hi hagi hagut acord, que permetrà a Cameron, tal com va dir, lluitar sense descansar per aconseguir un SI en el referèndum, que vol dir seguir formant part de la UE.
Ara esperem que el Parlament Europeu no veti aquest acord i que el la maquinària estatal britànica i Cameron al capdavant, convencin els ciutadans que el millor és anar junts, és sumar, és quedar-se a la UE. En el món globalitzat que estem, amb àrees econòmiques i polítiques cada vegada més grans, la UE ha d’apostar per la unió i per seguir la construcció econòmica i política, òbviament respectant les realitats i identitats que la formen. Junts serem més forts.