Un cop paït el resultat del Brexit, comença la dura realitat. És una mala notícia per a la Unió Europea per a la construcció d’Europa, perquè per primera vegada un estat membre ha decidit sortir de la UE.
És un fet transcendental i de conseqüències imprevisibles. Tot i que els tractats de la UE contemplen, en el seu article 50, el procediment de sortida d’un estat membre, el camí i la metodologia per fer-ho seran complexos, donat que són 43 anys de permanència del Regne Unit a la UE. La sotragada és molt important, perquè se’n va de la UE la seva segona potència econòmica, que representa el 15% del seu PIB i el 2,4% del mundial i, a més, és una potència militar amb capacitat nuclear. Tot plegat és un cop molt fort a la línia de flotació de la UE, que tindrà conseqüències polítiques i n’hauria de tenir també de reforma del projecte europeu. Ja s’ha emportat per endavant el primer ministre David Cameron, que defensava l’opció de quedar-se a la UE i que considera que les regnes del llarg camí de sortida de la UE les ha de portar un altre mandatari. Dintre de l’àmbit polític, els responsables de les institucions europees accepten la decisió dels britànics, però no amaguen el seu desencís, la complexitat de la gestió de la sortida i saben que res continuarà igual, perquè les pressions vindran per tots els costats. De fet, els partits euroescèptics ja estant demanant acabar amb la UE.
També és cert que la majoria de governs dels estats membres, l’alemany i el francès inclosos, aposten per continuar en el projecte europeu i marcaran el camí en el proper Consell Europeu. Han de ser conscients que no es pot seguir com estem, que cal un canvi de rumb en la construcció europea, cal connectar amb la ciutadania, avui per avui molt desencantada amb la UE. El resultat del Brexit no és un qüestió aïllada britànica, sinó que representa la incomprensió de la UE actual. La paradoxa és que massa sovint se situen com a problemes de la Unió Europea, temes i conflictes, la solució dels quals està ens mans dels estats membres, com és el cas dels refugiats i la immigració, però la ciutadana ho percep com una mala gestió de la UE. El mandataris europeus, comunitaris i estatals, farien ver de treure’n les conseqüències i ser valents pensant en clau europea i apostat per l’interès general, per tant, evitant els interessos estatals. És el moment de més Europa, és el moment de fer un salt qualitatiu, d’aquells que la EU només fa quan està en una situació de crisi, és el moment que els temes que sobrepassen l’àmbit d’un estat, com la immigració, la gestió de l’energia, la seguretat, la defensa, l’economia i també la política exterior, siguin comuns. És el moment també de repensar l’estructura interna de la UE. Hem de deixar marxar Escòcia si els seus ciutadans han votat massivament quedar-se a la UE? La solució seria que es trobés l’encaix que vulgui cada poble, en el projecte europeu. En definitiva, la solució passa per més Europa, però l’Europa que connecta amb la ciutadania, l’Europa que vol la gent.
