A Barcelona, aquest mes d’octubre trobem nombroses exposicions de diferents disciplines artístiques (pintura, escultura, fotografia, muntatges…), que donen una bona mesura de la qualitat i quantitat de corrents artístics i creadors que hi conflueixen en la nova temporada. Només cal recordar les vint-i-tres mostres de les diferents galeries que han obert ininterrompudament durant tot un cap de setmana en el que s’anomena la Barcelona Gallery Weekend.
Podríem imaginar un passeig encuriosit per algunes d’aquestes galeries. A la Galeria Mayoral ens retrobem amb l’exposició “L’espai de la memòria”, de la qual ja s’havia fet una primera exposició aquest estiu a Cadaqués. Aquí, a banda del llibre fet pel comissari Vicenç Altaió que profunditza en els orígens i continguts del surrealisme i la seva posterior influència en els pintors que formaren el grup de Dau al Set, ens encarem amb l’obra de molts artistes ja consagrats: Marc Chagall (Fig. 1), Miró, Dalí, Picasso, Calder, Oscar Domínguez, Tàpies o Joan Ponç, entre d’altres. Aquí hi podem veure obres de gran qualitat i molt representatives dels esmentats corrents artístics. Es podria destacar, entre molts altres, un quadre molt representatiu de Dalí, el titulat Rinoceront en desintegració, on tot es barreja i on tot fa implosió, sense desentendre’s de fer l’ullet al gravat d’un gran artista del Renaixement, Albrecht Dürer (Fig. 2).
A la Galeria Àmbit se’ns presenta l’obra de l’escultor Lluís Blanc, artista de referència en l’escultura contemporània a Catalunya. Blanc persisteix en la recerca de l’expressió matèrica de la pedra utilitzada en cada obra, per donar pas a una visió equilibrada, que se’ns transmet en la nuesa precisa i senzilla de les seves obres. La mostra, titulada “Dibuixos d’escultor”, ens fa partícips de la bellesa que s’amaga en les darreres produccions de l’escultor (Fig. 3).
A la Galeria Marc Domènech hi podem veure una extensa col·lecció de quadres d’Esteban Vicente, el pintor Segovià establert a Nova York i que s’inscriu plenament en el corrent de l’expressionisme abstracte de la segona meitat i finals del segle passat. Hi trobem obres d’una serena bellesa plàstica, amb composicions de color i ritmes, de gran força expressiva. Un pintura de maduresa i envoltada d’un cert classicisme expressionista (Fig. 4).
A la Galeria PROJECTESD s’hi presenta l’obra del fotògraf mexicà Iñaki Bonillas sota el títol “El triomf de la vida solitària”, títol inspirat en la còpia d’un gravat trobat a casa de l’arquitecte Barragán ─un gravat del segle XVI del pintor flamenc Maarten de Vós. La seva estètica, molt influenciada per l’esmentat arquitecte, juga amb la refracció i la reflexió de la llum en un jardí o al voltant d’una gerra amb aigua. Sembla com si en la intimitat d’uns objectes o en els racons d’una casa busqui la companya per a la nostra soledat. En un altre moment ens vol mostrar, amb un collage, la llunyania de l’admirat Barragán i del paisatge que l’envolta, darrere la tènue reixa d’uns mots encreuats i uns tocs de blau (Fig. 5).
A l’Espai Carmen Galofré podem gaudir de l’obra pictòrica de la mateixa pintora. Carmen Galofré ens porta i ens indueix a una contemplació serena de la figura humana, dels paisatge, o d’un interior. Els seus contorns precisos, però indefinits, recreen una atmosfera personal i íntima, amb una pintura que ben bé podríem considerar postimpressionista i postexpressionista, tot alhora.
Al seu costat ens trobem amb la vigorosa obra feta de clarobscurs, que a l’empara d’un realisme de caire expressionista ens mostra Jordi Isern (Fig. 6 i 7).
Veiem ara ja com el passeig de tardor podria continuar i allargar-se moltes hores entre les nombroses galeries de Barcelona. Malgrat tot, sabem per experiència que en la contemplació artística també cal una mica de mesura i ja tindrem ocasió de reprendre’l amb noves energies.
