Coincidint amb l’estrena del mes de novembre, arriba una de les festes més populars de la tardor: la Castanyada i el Halloween.
Al nostre país, per les diades de Tots Sants, hi conviuen dues tradicions tan arrelades, que els seus orígens es perden en la foscor del temps. La Castanyada és, de ben segur, la més genuïna i la que va perdurant en el temps sense sofrir influències externes o alteracions substancials. Basada fonamentalment en la gastronomia pròpia de l’època, els grans protagonistes són les castanyes i els moniatos, si és possible torrats de la manera tradicional a la llar de foc, o amb altres maneres que mantinguin el característic sabor de torrat que els dona el foc natural. Comparteix protagonisme amb ells el panellet: un petit dolç fet amb una base d’ametlla, sucre i patata o moniato, que es pot complementar amb una gran diversitat d’ingredients tals com pinyons, fruita confitada, cafè, xocolata, essències, aromes, etc., que fan quasi infinites les seves varietats, tot i que la més tradicional i que gaudeix de més acceptació és la de pinyons. Sembla que podríem trobar l’origen d’aquests petits dolços en antics cultes funeraris que consistien a fer ofrenes de petits pans a les tombes dels difunts o a l’església durant les diades de Tots Sants o de difunts. Així doncs, no és per casualitat que els panellets siguin els dolços típics d’aquestes diades.
Crec que no m’equivocaré si dic que la Castanyada es pot considerar com una festa de tradició essencialment familiar, que majoritàriament se celebra a les llars el vespre de la vigília de Tots Sants; després de sopar és el moment més idoni perquè la família degusti una bona combinació d’aquests fruits i dolços, acompanyats de moscatell o qualsevol altra classe de vi dolç. Fa alguns anys, amb la Castanyada se solia també degustar el most del vi de la recent collita.
Aquesta tradició sortosament sembla que té garantida la supervivència, en part gràcies a la lloable labor que fan les escoles fomentant els tallers de panellets i la Castanyada tradicional.
La festa que ve aparellada amb la Castanyada i que ara s’anomena Halloween és un festa amb les mateixes arrels i tan nostra com la mateixa Castanyada, però que ha evolucionat amb algunes aportacions anglosaxones que l’han modernitzat i fet més divertida. En la nostra més antiga tradició, la mainada agafava una carbassa, la buidaven, hi retallaven uns ulls, nas i dents, formant una figura grotesca que venia a representar la mort, la il·luminaven per dintre posant-hi una petita espelma, i coberts amb un tros de llençol anaven voltant amb ella pels carrers intentant provocar la por als més innocents. Amb l’arribada de tradicions foranes, la nostra antiga i innocent tradició ha anat perdent protagonisme fins quasi desaparèixer. Ara, el Halloween ha ocupat el seu lloc i s’ha convertit en la festa del terror sarcàstic i divertit, on els grans protagonistes són les disfresses de personatges terrorífics, esquelets, etc., tot plegat potser per familiaritzar la mainada amb la mort d’una manera subliminar i divertida.
El que en l’actualitat pot arribar a deslluir aquesta festa és que alguns joves, principalment els que han sobrepassat l’edat de portar disfressa, buscant emocions més fortes, s’agafen la festa com un diada de llibertinatge on tot s’hi val i està permès, i aprofiten per dur a terme una sèrie d’actes que res hi tenen a veure.
És usual en aquestes diades veure que s’han llançat ous a façanes i portalades, que s’han fet pintades a qualsevol lloc, petites bretolades de qualsevol classe, o empastifat el poble amb els fils d’una escuma de colors certament greixosa, que llancen uns esprais concebuts per a tal finalitat.
Deixant de banda els episodis negatius, que si no són greus són en part compresibles perquè tots hem estat joves, crec que una sola festa amb dues formes diferents de celebració continuarà convivint en el temps sense que haguem de renunciar o excloure cap de les dues. Potser les seves grans diferències són el principal element perquè tinguin bona sintonia, no es destorbin, i fins i tot es complementin l’una amb l’altra.
