Ja hem acomiadat l’any 2011! Per a uns haurà estat un any generós, de feliços esdeveniments, de records inesborrables. Per a altres massa rigorós, els haurà repartit més d’un clatellot. Problemes de salut, de trencaments, d’equívocs, desencisos …
per altres, un any més com tants altres: sense pena ni gloria. Segur que l’any que acabem de passar ha repartit una mica de tot. No hem d’oblidar, no obstant, que els esdeveniments financers han encallat el desenvolupament, evidentment excessiu, en que ens havíem llençat. La crisi. El 2011 ja ha passat, ja és història, a més, una història irrepetible! Cada u l’haurà acomiadat segons el seu criteri com es mereix. Amb alegria, amb certa tristesa, amb agraïment, amb esperança…
Que descansi en pau el 2011. Feliç 2012 per a tothom!!!
Nosaltres, la gent gran, al 2011 li hem dit adéu amb una certa recança… i és que ens passen tant de pressa els dies! Encara que durant l’any hàgim rebut algun ensurt, sabem oblidar, sabem perdonar. Nem après al llarg de la nostra vida, és una assignatura obligada a la vellesa. Degut això, el primer que li demanem al 2012 és que no corri tant! Que deixí passar els dies amb més calma, que ens doni temps per pensar, per parlar, per valorar les moltes coses que passen cada dia, de les quals ens informen puntualment tots els mitjans de comunicació. Els joves, no són capaços d’assimilar-ho, i els vells què? no cal dir… Creieu-me, ens cal reflexionar…Què en traiem d’anar tant accelerats? No hi ha temps per analitzar un fet, una situació que ens interessa, que ja ens en comuniquen un altre, i una altre, i resulta que mai podem aprofundir en allò que ens havia interessat. El que avui és una noticia sorprenent, demà ens en diuen una de més sensacional! A on podem anar amb tanta pressa, amb tanta informació que ens ofega! Ni els més llestos la poden digerir!
Ja hem passat les entranyables festes de Nadal i cap d’any, ja hem menjat els canalons, el rostit, els torrons i la rabassa: crec que el desig de tots seria que tothom ho hagués pogut fer… Ara ens queda passar la festa de Reis, una altre festa que ens fa pensar. Encara que volen ser sobris amb els regals, la cosa és de molt mal equilibrar, gairebé impossible,. Sempre hi haurà el qui pot i vol fer el més espectacular regal, i no se’n estarà, i el que només regalarà el cavall i la nina de cartró . Recordant els senzills regals que ens feien en la nostra infància. Hi havia la nina més bonica, amb cabells rossos i els ulls blaus i que, amés, els movia, i el cavall amb pel blanc i negre i bonics guarniments. Tant de bo els regals siguin rebuts per uns i altres amb la mateixa il·lusió. El que compte és el l’obsequi.
Ens diuen que aquest any, més que mai, hem de ser sobris amb les nostres despeses, que hem de tenir cura de no passar-nos, però…creieu-me, qui les pugui fer les farà, és com una mena d’obsessió. El que no les fa és que no pot fer-les. Encara que, per sort, sempre hi ha excepcions …
Com resistir-se a les ofertes que ens fan contínuament? Que pots comprar a terminis, que t’ho porten a casa sense cobrar-te res, que si no t’agrada et tornen els diners…que és el millor del mercat, que no ens perdem aquella ocasió única! I ha qui ha fet una carrera per saber entabanar la gent.
Per altre banda ens diuen que gastem els calerons, si els tenim, que contribuirem a que les industries puguin crear més llocs de treball. Així que cada u trobi un temps per parlar per pensar sobre el que s’ha de fer.
