La Titon i en Conrad ens han deixat. La Titon, previsiblement, després d’una llarga malaltia i en Conrad, sobtadament, sense cap mena d’avís previ. Tant l’una com l’altre eren persones encara joves, de ben segur que ho eren d’esperit, i estimades, no només pels seus familiars més pròxims, sinó per molts amics i coneguts. Els seus comiats van ser molt sentits, sobretot per la qualitat humana de tots dos, perquè, senzillament, eren dues persones bones.
Van ser dos divendres seguits que a Torroella la llum es va enterbolir. De sobte, un dia ens quedàvem sense la Titon i al cap de set dies, sense en Conrad, i sentíem altra vegada la buidor de l’absurd, perquè res més absurd que la mort d’una persona jove plena de vida, esperances i projectes.
La Titon, que al llarg de la seva vida havia sentit la necessitat de cercar creativitat i ètica en les coses i de trobar-hi un sentit transcendent, ens ha deixat als que la coneixíem i tractàvem (de ben segur que en Ramon i les seves filles ens en podrien parlar molt més), una sensació de fortalesa, que fa que sentim la vida menys fràgil, menys miserable. Recordarem la Titon sempre sensible a la bellesa i al patiment dels altres, no al seu, el que va vèncer.
I tu, Conrad, que te’n vas anar alegrement, sense adonar-te’n i sense acomiadar-te, et recordarem sempre així, imprevisible, optimista, alegre, amb camisa i les mànigues arremangades quan tots anàvem abrigats, morts de fred. Totes les teves accions traspuaven virtuts i simpatia i al teu costat ens sentíem més bé. El teu esperit ha de romandre així en tots nosaltres.
Ara descanseu en pau prop dels olivars del Montgrí, on es veu el mar, el cel i la terra i des d’on, mirant el pla, ens podem adonar de la petitesa de tots nosaltres, de la petitesa de les nostres vides, si no sabem agafar i transmetre allò que és perdurable i que ens fa millors, més sensibles a falsos egoismes, a un món ric d’esperances, ideals, convivència… Titon i Conrad, Déu n’hi do el que ens heu deixat! Parlarem de vosaltres, però no pas amb pena, com diu el poeta:
… I a poc a poc esdevindràs tan nostre, que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te. A poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-ho ni pensar-ho.**
*Familiars i amics propers coneixien la M. Assumpció Monguilod amb el nom afable de Titon.
**Miquel Martí i Pol.
Jordi Bellapart
