Agricultura de Km0 I

En els darrers mesos, i amb major intensitat des de la irrupció de la crisi sanitària, hem vist l’emergència de campanyes que, a través de premsa escrita, televisió i xarxes socials, encoratgen el consum de productes agraris de proximitat. Les patrocinen organismes com el gremi de la carnisseria (“El porc, la nostra carn blanca”), el Departament d’Agricultura (“Ara toca productes catalans”), la Diputació de Girona (“Ajudem-nos”), la Unió Europea (“De la granja a la forquilla”) i, col·lectivament, es difonen viralment i amb gran excés d’emoticones a través d’aplicacions de missatgeria mòbil com WhatsApp. De manera més o menys explícita, apel·len als suposats beneficis que té per al medi ambient la coneguda com a producció de quilòmetre 0 (Km0, en la qual el producte es produeix localment sense gairebé requerir transport del camp o la granja a taula), com ara la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. També destaquen la conveniència i avantatges que té apostar per un model de sobirania alimentària, és a dir, de consumir el que produeix la nostra pagesia, i que ens ha de fer menys dependents dels fluxos globals de matèries i capitals, ara tan agitats, incerts i qüestionats.

Certament, sabem els efectes nefastos que l’actual model d’agricultura industrial i globalitzada té per al medi ambient. Només per darrera del consum de combustibles fòssils, que en són la primera font, l’agricultura i la desforestació són responsables d’un 20% de les emissions de carboni, principals causants del canvi climàtic. Encara pitjor, l’agricultura i la ramaderia intensives han alterat els cicles de dos elements bàsics per a la vida com el fòsfor i el potassi, fins a superar àmpliament el llindar del que és sostenible. Paradoxalment, l’activitat agrària havia estat històricament sostenible, fixadora de carboni i nitrogen al sòl, contribuent neta a capturar energia solar i transformar-la en plantes i animals per al consum, reciclant, de manera integrada, els residus produïts, retornats a la terra com a fertilitzant natural. Aquesta harmonia entre producció i medi ambient està completament trencada en l’actualitat, però reduir al mínim les necessitats de transport entre punts de producció, comercialització i consum seria un petit pas en la bona direcció. El següent pas seria posar l’atenció sobre els altres fluxos de matèria i energia implicats en els processos productius d’aliments, i que poc o gens depenen de les decisions de les persones consumidores.

Si realment vol apostar per un model de Km0, el propi sector agrari haurà de replantejar-se molts altres aspectes del seu funcionament. De poc serveix acostar producció i consum si, per maximitzar la producció, fas venir fertilitzant mineral de l’Amèrica del Sud o Oceania, maquinària, llavors i pesticides de síntesi de l’Amèrica del Nord, combustible de l’Orient Mitjà i mà d’obra de l’Àfrica o de l’Europa de l’Est per a la campanya de recol·lecció, abans de retornar-la als països respectius. Mentre apel·la a la resta de la ciutadania a fer un consum responsable, el sector ha de predicar amb l’exemple i avançar cap a la descarbonització, desmantellar el complex agroindustrial que ha construït en les darreres dècades per al benefici de grups d’inversió i recuperar un model agrari sostenible, basat en els valors del propi territori, inclosa la seva gent, tot restaurant el medi natural al qual tant dany ha infligit. Dada esgarrifosa, seleccionada d’entre molts altres indicadors, a tall d’exemple: en els darrers tres decennis, han desaparegut del camp europeu un 55% dels ocells per efecte dels pesticides contra els insectes i les “males herbes”, que s’erradiquen pel dany i la competència que farien als conreus.

Per desgràcia, malgrat els bons propòsits, les inèrcies del sector apunten en una direcció molt diferent a la desitjable. Durant dècades, el sector agrari català, espanyol i la major part de l’europeu (però no tot), ha pressionat, organitzadament a través dels seus sindicats, per fer de l’agroindústria un sector econòmicament competitiu a nivell global. Segur que ho feia pensant que era el millor per al seu futur. Generalment, ha tingut en aquesta croada la complicitat de les administracions i de la Política Agrària Comunitària, la famosa PAC. L’anhelada competitivitat s’ha definit durant aquest període en termes estrictament econòmics. Aconseguir-la en un món amb països on la mà d’obra era virtualment il·limitada era només possible amb dues transformacions radicals. D’una banda, amb una intensificació de la producció, obtinguda a través de l’ús de recursos i tecnologies no disponibles en regions sub-desenvolupades. Aquest és el canvi que ha permès, per exemple, multiplicar la producció agrària, crear transgènics o fer un ús massiu d’antibiòtics per protegir el bestiar estabulat en granges industrials. Mentrestant, els costos ambientals d’aquestes innovacions han estat negats, minimitzats i, en última instància, externalitzats cap al conjunt de la ciutadania, que ha vist degradat el seu entorn, malmesa la biodiversitat i contaminades les seves aigües malgrat la imposició de regulacions i mesures, clarament insuficients. La segona de les transformacions té caràcter i impacte social. La cursa per la competitivitat agrària ha dut el sector a sacrificar la petita pagesia, que històricament havia exercit de base del teixit social dels territoris rurals i ara considerada ineficient, fins convertir-la en pràcticament irrellevant a nivell demogràfic i laboral. La terra i la producció s’han concentrat, en pro de l’eficiència, en cada cop menys mans. Aquestes, a més, deleguen les feines que es resisteixen a la mecanització a una mà d’obra sovint captada a l’estranger, que accepta unes condicions laborals i salarials duríssimes. Per voler competir amb el tercer món, el sector agrari ha esdevingut el tercer món.

A la segona part d’aquest escrit presentarem amb més detall i exemples concrets la trajectòria i possibilitats del camp català per transitar cap al model agrari de km0.

Los comentarios están cerrados.