Agricultura de Km0 – III

A les dues primeres parts d’aquesta sèrie d’articles dedicats a l’agricultura de km0 es va mostrar com les administracions del país i el mateix sector agrari català que diuen promoure la producció de proximitat, en realitat sostenen i se serveixen, respectivament, d’un model escassament regulat, orientat a maximitzar les exportacions a costa del medi ambient i dels drets d’algunes persones. En aquest tercer i últim escrit de la sèrie, es discuteixen alguns canvis necessaris per a la sostenibilitat del sector agrari domèstic i del planeta.

El primer pas ha de ser determinar amb honestedat si realment es vol promoure la producció de proximitat a Catalunya, o si tot plegat és una campanya propagandística i amb data de caducitat, orquestrada per superar les turbulències als mercats mundials de productes agraris provocades per la crisi sanitària. La meva opinió és que existeix una sincera bipolaritat. Mentre que tant el sector agrari com l’administració coneixen les bondats de la producció local i la promouen per motius no únicament econòmics, cap dels dos agents està disposat a renunciar a les divises que li aporten les exportacions, malgrat saber dels enormes costos ecològics i socials que oculten. Convé apuntar aquí que aquests dos models són inconciliables, per definició: si practiques alhora una producció de km0 i una que no ho és, el resultat final és que la teva producció no és de km0. Els quilòmetres recorreguts pels productes se sumen, no es poden restar ni neutralitzar. A tot estirar es poden compensar, però això suposaria convertir, de manera irreversible, superfícies conreades en espais naturals que capturessin carboni i emetessin vida. Si, malgrat tot, determinéssim que com a país existeix una voluntat real d’implementar una producció agrària sostenible, el següent repte serà més cultural que no pas econòmic.

Durant dècades, les autoritats catalanes, independentment del color polític que les governés, han apostat per una agroindústria de vocació exportadora com a font de riquesa i progrés. De fet, l’han subvencionat activament. No només amb regulacions ambientals poc exigents i desviant la mirada de les condicions de treball al camp, sinó amb milions d’euros públics destinats, per exemple, a infraestructures de regadiu com el canal Segarra-Garrigues o l’entubament, ara fa uns deu anys, dels recs del Baix Ter. Els consellers i conselleres del ram sovint presumeixen del gran volum d’exportacions i la competitivitat en la qual es basen. És imprescindible que les exportacions i el volum de negoci deixin de ser la mesura d’èxit de la gestió pública, tothora que ni tan sols es computen els costos per al medi ambient i les persones. Per a un model de km0, que a Catalunya se sacrifiquin cada any 22 milions de porcs és un fracàs inapel·lable, com ho és que, amb preocupants dades de desocupació, les condicions laborals siguin tan deplorables que la recollida de la fruita depengui de mà d’obra vinguda de fora.

Cal que, des de les administracions, s’impulsi la diversificació de la producció agrària. Produir menys porc, per exemple, no només reduiria contaminació i excés d’exportacions, sinó que alliberaria recursos per produir, aquí, carns que ara s’han d’importar. De manera similar, bona part de les 55.000 ha de fruiters que es destinen a l’exportació es podrien dedicar a conreus per al consum humà i local. Importem, per exemple, set vegades més cereal i oleaginoses que no exportem. La balança comercial s’estabilitzaria en uns nivells més baixos d’emissions, tant en importacions com en exportacions. Addicionalment, en temps com els actuals, això reduiria l’exposició als alt-i-baixos dels mercats internacionals, garantint uns preus (i ingressos) més estables a les persones productores. Continuaria essent necessari importar determinats productes que aquí, per les condicions ambientals, no prosperarien, però podríem reduir substancialment els desequilibris que responen a motivacions especulatives. Produccions més diversificades també generen més ocupació laboral, tant en producció com en processament i comercialització.

Evidentment, res d’això podria ser possible sense un canvi de cultura al mateix sector agrari, que ha de reformar-se per poder oferir allò que ara només sembla promocionar de cara a la galeria. Les xifres i informacions que s’han recollit en aquests escrits demostren que el sector està pèssimament preparat per abraçar el model de km0, però s’han omès altres indicadors més esperançadors i que indicarien que, de fet, el canvi cultural que esmentava als anteriors paràgrafs podrien estar-se consolidant. És una realitat que la major part de professionals del sector segueixen decidint què plantaran o criaran en funció dels preus i beneficis esperats, no de les necessitats alimentàries de conciutadans i conciutadanes. Al seu costat, però, es registra un evident ascens en el nombre de productors i productores que prioritzen la proximitat, l’ètica, la consciència comunitària i la cura per l’entorn comú en les seves decisions. La producció ecològica a Catalunya ha crescut des de les 50.000 ha del 2001 fins les més de 250.000 ha actuals, tot i que la de comarques gironines és la demarcació amb menys empreses dedicades i bona part de la producció s’exporta. Les estadístiques sobre vendes de proximitat no abunden, precisament perquè solen sorgir de l’autoorganització i el cooperativisme, sovint per part de gent jove, sensibilitzada i molt millor preparada que generacions anteriors. Aquest factor d’edat també fa que la presència als mercats convencionals o la venda directa a la restauració es complementi sovint amb les noves tecnologies i les aplicacions mòbils. Aquestes permeten connectar amb les persones consumidores de la rodalia, cada cop més conscienciades i que cerquen aquest tipus de productes. Per a aquests col·lectius, els nous models de consum derivats de la situació sanitària poden arribar a ser una oportunitat, no només de negoci, sinó d’avançar cap a una societat coherent, compromesa amb la sostenibilitat. Aquesta és la gent que ha de ser recolzada.