Aigua i emergència climàtica I

El 25 de març passat es va celebrar, a Girona, una jornada tècnica sobre aigua i emergència climàtica a les comarques gironines. Van participar-hi responsables d’institucions com ara l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) o l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC); també persones vinculades al món acadèmic, des d’àrees diverses com l’ecologia, la geografia, l’enginyeria i la geologia. A la segona part, representants del teixit social i empresarial gironí van discutir en una taula rodona. Per cloure la jornada es va fer un homenatge, senzill però entranyable, a en Josep Pascual, en reconeixement a la fenomenal tasca de recollida de dades meteorològiques i ambientals que ha estat fent, amb constància i durant dècades, des de l’Estartit.

La temàtica de la jornada era, per descomptat, ben pertinent. Tal i com recordava Gabriel Borràs, de l’OCCC, per a la conca del Ter ja s’ha registrat, en els últims anys, una petita reducció de la precipitació anual. Combinada amb unes majors temperatures i canvis en els usos del sòl, amb augment de la massa forestal, ha comportat una reducció del cabal del riu que ronda el 7%. L’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic ja reconeixia, des del 2012, que l’aigua era la dimensió del canvi climàtic davant la qual la nostra societat era més vulnerable, tant pel seu excés puntual (inundacions) com pel seu defecte (sequeres), amb els impactes que aquests riscos comportaven per a la seguretat de les persones, per a les activitats econòmiques, per a la conservació dels ecosistemes i per a l’equilibri territorial.

I és que l’aigua és molt més que allò que anomenem, amb mirada curta, un “recurs natural”. En les dècades de 1970 i 1980, diverses investigacions en el camp de la psicologia ambiental van demostrar com la majoria d’humans, vinguin de la cultura que vinguin, senten atracció per l’estètica dels paisatges on es veu (o se suggereix) la presència d’aigua. Relacionaven aquesta preferència amb els instints més animals del ser humà, ja que la presència d’aigua i verdor en un territori no només garantiria poder beure, sinó que milloraria les probabilitats d’alimentar-se, bé de fruits, bé dels animals que l’aigua i la vegetació atraurien. Evidències actuals com ara la popularitat de les destinacions turístiques de costa o bé l’omnipresència d’elements com les Illes Medes o els arrossars de Pals inundats en imatges promocionals del Baix Ter o a les xarxes socials com ara Instagram, ratificarien el poder d’atracció vestigial que conserva l’aigua en l’actualitat.

No és d’estranyar que el rol fonamental de l’aigua per a la supervivència humana es traslladés també a l’esfera cultural, espiritual i teològica. Rituals i danses d’invocació de la pluja són comunes, amb diferents formes, en multitud de cultures primigènies. D’acord amb la llei oral jueva del Talmud, el comportament pecaminós té com a conseqüència la sequera, mentre que la immersió en les aigües d’un micvé (com el de l’antiga sinagoga del call de Besalú) és purificadora. Processons, la cerimònia del baptisme o l’ús d’aigua beneïda a l’església posen també l’element en un lloc prominent de la litúrgia catòlica. Segons l’Alcorà musulmà, la neteja del cos amb aigua és imperatiu abans de l’oració, i promet a les persones creients el gaudi de rius i fonts després de la mort. I què dir de les diverses cerimònies que es duen a terme al riu Ganges, el qual, segons l’hinduisme, seria l’encarnació sobre la terra de la deessa mare Ganga.

En un altre nivell d’abstracció, art i aigua també han tingut una relació íntima al llarg de la història. S’atribueix als poetes clàssics Teòcrit i Virgili el naixement del tòpic literari llatí del locus amoenus, un entorn rural idíl·lic, de pau, bellesa, bon temps i, gairebé sempre, aigua. La presència d’estanyols, fonts i rierols és característica en expressions del locus amoenus que van des de la literatura grega i romana, passant per les representacions pictòriques medievals de l’Edèn, al disseny de jardins renaixentistes, i arriba fins als nostres dies, per exemple, reflectida en la saga cinematogràfica de El senyor dels anells.

Tot i el desenvolupament, des d’antic i arreu del món, d’un vast patrimoni de la humanitat en forma d’infraestructures d’aprofitament de l’aigua per beure, irrigar les terres i ornamentar, no és fins ara fa uns 150 anys que l’enginy humà aconsegueix tenir un cert control sobre el cicle hidrològic natural. El desenvolupament de tecnologies per al bombeig, purificació, distribució i emmagatzemament d’aigua suposaren una limitada domesticació dels fluxos, permetent una explotació molt més intensiva. El patrimoni industrial vinculat a l’aigua en aquella primera domesticació dona fe de la importància que s’atorgava a la gesta. Instal·lacions com ara plantes de tractament (les cases de l’aigua), dipòsits (torres de l’aigua), preses i centrals hidroelèctriques (com ara Susqueda) o les fonts públiques rebien tractaments arquitectònics i estètics d’allò més refinats, sovint segons l’estil modernista o brutalista de cada temps. Amb aquestes obres i estilismes, la gestió de l’aigua ocupava, volgudament, un espai central i omnipresent en l’escenari de la vida pública.

Font Wallace Barcelona
Susqueda

Al proper escrit veurem com aquestes relacions reverencials cap a l’aigua, els seus usos i gestió, s’esvaeixen a partir de la segona meitat del segle XX i començarem a traçar què té a veure tot això amb l’emergència climàtica, les comarques gironines, el Baix Ter i en Josep Pascual.