Una vila multicultural

L’agent immobiliari que em va vendre la casa on visc actualment és holandès. No gaire lluny del nostre domicili, carrer  amunt i  carrer avall,  hi viuen estrangers de diverses nacionalitats: belgues, indis, una polonesa, un anglès, un equatorià, una ucraïnesa i una eslovaca.  La ràpida i eficient empleada del supermercat que sovint m’atén des de fa anys quan passo per caixa és búlgara.  El lampista que més d’una vegada ha vingut a casa a instal·lar algun electrodomèstic és colombià. La meva dona té des de fa anys dues parelles lingüístiques, una és anglesa i l’altra ucraïnesa; abans, n’havia tingut una de peruana. Personalment,  he tingut una parella lingüística que era alemanya, una d’anglesa i una altra de belga. A la carnisseria on comprem la carn hi treballa un argentí, a la peixateria on adquirim el peix hi despatxen dos nois que són d’origen marroquí; també és marroquí el cambrer que em serveix  diligent el tallat al cafè on acostumo a anar alguns matins, l’administrativa de la clínica dental on tenen cura de la meva dentadura, un paleta que ha vingut un parell de vegades a fer petites obres de manteniment (allò que abans en deien remiendos), un fuster que ens ha fet algunes prestatgeries… Els dos nois que treballen a l’horta vora la qual passo sovint quan surto a caminar són senegalesos (si hi pogués mantenir una conversa segurament m’especificarien  l’ètnia a la qual pertanyen, perquè a l’Àfrica el que compta és l’ètnia i no la nacionalitat). El metge que em va atendre l’última vegada que vaig haver d’anar d’urgències tenia accent sud-americà. A la jardineria on vaig tot sovint a comprar planter per a l’hort i flors, arbustos i arbres ornamentals per al meu jardí hi treballa una salvadorenya; també hi treballen un romanès i un gambià. Una dona que viu al meu barri i que trobo molt sovint pel carrer quan vaig a la vila o en torno és cubana. L’empleat municipal que fa la neteja del meu barri és gambià… Dit sigui de passada, moltes de les persones suara esmentades parlen català, o si més no l’entenen, la qual cosa és d’agrair. L’interès per la cultura del país que t’ha acollit comença quan aprens la seva llengua pròpia.  

Qualsevol que llegeixi aquestes línies coneix ben segur nouvinguts de països no esmentats a l’apartat anterior, perquè, si no ho tinc mal entès, a Torroella de Montgrí hi viuen persones de prop d’un centenar de nacionalitats, que ja és dir. He dit nacionalitats, però potser seria millor dir cultures. El primer que em van explicar els indis que fa uns mesos es van instal·lar a quatre passes de casa és que ells no eren hindús ni musulmans, sinó sijs del Punjab  -aclariment molt útil, atès que el cap de família no llueix una poblada barba ni cap turbant. Els belgues que tinc per veïns són de Flandes i naturalment parlen flamenc (el francès el parlen, però es nota que no és la llengua que van mamar de petits). En canvi, la belga que vaig tenir fa temps de parella lingüística era francòfona i de flamenc no en sabia ni un borrall. I alguns dels marroquins que conec -gairebé tots parlen perfectament el català- m’han explicat més d’una vegada que ells són berebers (o amazics) i que no coneixen gaire o gens l’àrab. 

Els municipis com el nostre són com una enorme ceba. En les viles multiculturals, en efecte, les capes més internes del bulb, les primeres a formar-se, representen l’essència del país, les arrels, la tradició més pura. Les més externes representen altres cultures que s’han sumat a la nostra en aquestes darreres dècades: islàmica, llatinoamericana, xinesa, eslava, africana… Els nouvinguts han de saber conviure amb la nostra cultura i nosaltres amb les dels nouvinguts. 

Hi ha molts tipus de riqueses, i una d’elles és la cultural, lingüística en primer lloc, atès que la llengua és el pal de paller de tota cultura. Llàstima que moltes persones no sàpiguen apreciar aquest tresor tan valuós!