Revista Emporion

Alexandre Deulofeu predigué la independència de Catalunya

Alexandre Deulofeu, pensador heterodox, persona esquerrana i progressista, nasqué el 20 de setembre del 1903 a l’Armentera, on el seu pare treballava de farmacèutic. Quan tenia tres anys, la família anà a viure a Sant Pere Pescador i nou anys després a Figueres. En aquesta ciutat va estudiar el batxillerat a l’Institut Ramón Muntaner, a Barcelona va fer la carrera de Farmàcia, i a Madrid la de Ciències Químiques, que finalitzà a Barcelona.

En tornar a Figueres guanyà les oposicions a càtedra i exercí el professorat a l’Institut figuerenc. Inicià una intensa activitat política com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i com a regidor per Esquerra Republicana de Catalunya. Alcalde provisional durant la Guerra Civil, va evitar enfrontaments, saquejos i persecucions. Fou mobilitzat com a sanitari al front i s’exilià a França el 5 de febrer del 1939. Retornà el 22 de gener de l’any 1947 i es dedicà a la farmàcia, a seguir amb les seves investigacions i a escriure. Morí a Figueres el 27 de desembre del 1978.

A la primera mitat del segle XX va desenvolupar una teoria, el contingut de la qual no va perfilar i concretar fins als anys 40, en la que també va predir la independència de Catalunya. Va batejar la seva obra amb el títol de Matemàtica de la Història. El bateig amb aquest nom matemàtic es deu al seu amic Francesc Pujols, tot i que, realment, la seva teoria no conté cap fórmula matemàtica. Però la regularitat dels processos socials estudiats i descrits per Deulofeu, el va conduir a aplicar aquest nom a una Teoria cíclica sobre l’evolució de les civilitzacions.

Segons la seva teoria, durant el procés històric es produeixen una sèrie de factors que determinen els fets:

– Tots els pobles passen per èpoques de fraccionament demogràfic alternades amb èpoques imperialistes. Les de Fraccionament tenen una duració de sis segles i mig, alternades amb les de Unificació, de duració de deu segles i mig. El cicle total té doncs una durada de disset segles.

– Durant aquest procés, passen per fases establertes que els porten finalment a ocupar la mateixa posició del principi de la evolució.

– El cicle evolutiu inclou la totalitat de l’activitat humana: política, social, artística, filosòfica.

– Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.

– La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles al llarg del temps, ja que es va desplaçant segons la posició de cada país. Avança a Europa de l’Orient fins a l’Occident Mediterrani, passa per la Península Ibérica cap a la Gàl·lia, segueix per les illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.

– Els nuclis imperialistes donen lloc a èpoques de gran unificació política seguint uns processos biològics, amb una longevitat que perdura de cinc a sis segles.

– La transformació dels règims polítics i socials no es realitza segons cap línia constant ascendent o descendent, sinó mitjançant avançaments i retrocessos alternatius, uns més intensos que altres, que donen una línia trencada que equival a un avançament, en un sentit o l’altre, que es denomina com a Llei dels dos passos endavant i un enrere.

El seu pensament té relació amb les idees de Oswald Spengler i d’Arnold J. Toynbee, que també enunciaren teories sobre les civilitzacions i el seu caràcter cíclic, sense arribar, però, a la formulació matemàtica.

Deulofeu va recórrer museus, temples i monuments de diversos països. Entre altres conclusions va deduir haver trobat l’origen de l’Art romànic entre l’Empordà i el Rosselló en el que, segons ell, era el segon cicle de la civilització europea occidental.

Previsions de Deulofeu, confirmades:

1934 – Apunta la desaparició de Iugoslàvia. L’any 1991 s’independitzen Eslovènia, Croàcia i Macedònia. El 1995 Bòsnia Herzegovina i el 2006 Montenegro.

1934 – Anuncia la descolonització d’Egipte l’any 1936 i de l’Índia el 1948.

1941 – Pronostica que Hitler perdrà la II Guerra Mundial.

1948 ­­­– Afirma “França acaba d’entrar en fase decadent”. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies. Algèria, Indoxina, Tunísia i Marroc s’independitzen entre el 1956 i el 1962.

1951 – Vaticina que sobre l’any 2000, la URSS, en lloc de seguir una via imperialista es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. El 31 de desembre de l’any 1991, la URSS desapareix.

1951 – Assegura que la fase d’ocupació aliada de l’Alemanya Occidental, acabarà abans de cinc anys. L’any 1955 la República Federal d’Alemanya restableix la seva sobirania.

1970 – Deulofeu aconsella als Estats Units “que sense espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes d’Àsia, perquè contra Xina no tenen res a fer”. Els EEUU es retiren l’any 1973.

1974 – Anuncia que el Mercat Comú, actual UE, quedarà sota l’hegemonia germànica d’una Alemanya unificada. El mur de Berlin cau l’any 1989.

Un cop conegudes les previsions ja acomplides, es podrà estudiar millor l’avenir? La que podria ser realment més interesant per als lectors d’avui seria la de la independència de Catalunya, que suscitaria a Espanya possiblement fortes reaccions. Quines son les previsions de Deulofeu més destacables?

A EUROPA:
Pel que fa referència a l’Imperi Espanyol, fa unes previsions que posen en evidència la proximitat d’un punt fort de descens, com es veu al gràfic que incloem, que les representa.

L’anàlisi sobre Espanya és vàlid per als pobles de França (catalans, occitans, corsos, bretons, normands…) tenint en compte el moment biològic dels imperis respectius. El declivi de França començarà durant el segle XXI i esclatarà a principi del segle XXII, possiblement amb una guerra civil, en una França dividida entre els francesos de sempre i els descendents dels pieds noirs, amb pèrdua de personalitat dels pobles francesos. També seran els catalans del nord els que encapçalaran el renaixement vernacular, no es pot oblidar que el Rosselló i l’Empordà representen una mateixa realitat.

En el Regne Unit, Escòcia, País de Gales i una Irlanda reunificada seran lliures en el segle XXII.

Processos centrifugadors que aniran en una sola direcció cap a l’òrbita d’Alemanya, com a centre aglutinador que dominarà la nova Europa futura. Alemanya, trobant-se en fase de plenitud imperial, dominarà Europa en els propers tres segles i la dissenyarà segons li convingui, dirigida espiritualment pel pensament català, que substituirà la caduca filosofia clàssica. Recordem el naixement del romànic a Catalunya, concretament a la zona de l’Empordà i el Rosselló –avui sota sobirania francesa- com a bressol de la cultura occidental. De fet Alemanya es convertirà en el garant de l’estabilitat europea a canvi d’una clara renúncia de la sobirania de la resta de territoris.

En relació als pobles nòrdics, continuaran un camí propi i demostraran la seva autonomia i singularitat.

ÀSIA
Els territoris eslaus continuaran el seu procés de fragmentació i Rússia no podrà seguir la seva línia imperialista.

Xina serà el major maldecap de russos i americans i Sibèria es convertirà en el seu principal objectiu.

El Japó tindrà a Àsia el mateix paper que Alemanya a Europa, el de gran potència que no dubtarà a posar fre a les ànsies de la Xina i de l’Índia, abans d’arribar als 5.100 anys, que és el número que identifica el tràfic vital en formes imperialistes com els imperis de Pequín i Nova Delhi.

AMÈRICA
Els Estats Units continuaran cap a formes de poder poc democràtiques, la fractura social es convertirà en insuportable i l’excés intervencionista a l’exterior la portaran al seu propi final.

ÀFRICA
El nord d’Àfrica continuarà insert en lluites intestines que no aconseguiran que cap de les faccions combatents es converteixi en victoriosa. Pot presentar un problema puntual per al món occidental per la falta d’entesa, agreujada per les lluites religioses. Es pot afirmar que en els propers cinc-cents anys serà impossible d’aconseguir l’estabilitat territorial d’aquests països.

Per finalitzar aquest article, voldria assenyalar que són previsions que obliguen com a mínim a tenir en compte les que es refereixen al futur pròxim d’Espanya i a desitjar sincerament que Deulofeu s’equivoqués en la seva previsió d’un descens tan acusat.

Alexandre Deulofeu a la farmàcia