Un dels descobriments més silenciosos, però alhora fantàstics, que ha fet el ser humà industrialitzat és el de l’externalització. Per exemple, si abans s’abocava la brossa de casa directament al carrer (cosa que encara passa en alguns països, regions i indrets), es va descobrir que era molt millor crear una xarxa de sanejament de les aigües grises i negres i un sistema de recollida de residus. Malgrat que a alguns encara els costa acceptar l’existència d’aquests serveis quan els n’arriba la factura, i remuguen, el cert és que la seva eficàcia ha quedat provada, no només amb una reducció de malalties contagioses, sinó amb una millora notable del confort i de l’entorn olfactiu. En essència, el que estem fent, és externalitzar un problema i gestionar-lo de manera més o menys adequada en un altre lloc, lluny de la porta de casa. Així, és desitjable tenir una depuradora moderna, que causi poques molèsties i regeneri l’aigua per ser retornada al medi, o unes instal·lacions de tractament de residus que no emetin gaire gasos i donin prioritat al reciclatge i al compostatge de la brossa orgànica.
Aquesta visió positiva de l’externalització, com sabem, sovint queda alterada per una diversitat de mals usos, conflictes i posicions interessades. Així, per exemple, sovint s’acusa determinats grups d’exhibir una “cultura del no” o de “no en el meu pati” (també NIMBY, per les seves sigles en anglès). Aquests fenòmens sorgeixen quan la instal·lació d’un equipament, per exemple de depuració d’aigües o incineració de residus, aixeca oposició entre els veïns de la zona on es pretén construir. Tothom es beneficia de l’equipament, és evident, però poques persones el volen a prop de casa. En alguns casos, aquesta posició es trasllada al nivell de les decisions polítiques. Per exemple, és habitual trobar instal·lacions municipals de tractament de residus a tocar del límit de molts termes, ben lluny del nucli, encara que això signifiqui situar-lo a prop del nucli veí.
A les nostres terres també tenim exemples d’aquest NIMBY més o menys formalitzat. La inacabable variant de la Bisbal n’és un exemple. Tothom sembla coincidir que la variant és imprescindible. La cosa s’encalla quan els del sud la volen externalitzar pel nord, mentre que els del nord la volen externalitzar pel sud. I tots dos grups troben una varietat inimaginable de sòlids arguments per defensar la seva posició. Veurem quin és el grup més fort finalment. A Torroella, si res no ho evita, també tenim un exemple viari. I és que la variant de la C-31, que uneix Verges i Pals passant pel centre de la vila, està actualment projectada creuant transversalment la plana, camps a través, per evitar acostar-se al nucli de Torroella i afectar-lo d’alguna manera. El poble, principal beneficiat de l’obra, ha empès la variant com més lluny millor, sense tenir en compte el mal que pugui causar a la pagesia i als sistemes naturals del riu Ter, el qual haurà de creuar amb un nou viaducte.
A escala catalana s’estableix de manera similar una lluita entre els més forts i els més dèbils per acceptar les externalitzacions. Així, tots volem tenir energia elèctrica en quantitat i amb un servei de qualitat, però la realitat és que les zones de producció nuclear, i cada cop més eòlica, s’ubiquen irremeiablement a les comarques més deprimides del país, al sud.
Finalment, tampoc falten exemples de com no fer l’externalització a l’escala global. No fa massa es descobria com una empresa holandesa dedicada al tractament de residus nuclears externalitzava aquests productes a l’Àfrica, on eren “gestionats” abocant els bidons amb material radioactiu directament al mar. Malgrat que l’exemple és d’allò més escandalós, el cas és que fem quelcom similar habitualment. El cas dels residus és el més conegut, i per exemple és sabut que bona part del material electrònic i d’electrodomèstics del món acaben a l’Índia. Però cada dia se segueixen gestant formes d’externalització creatives. La darrera intenta externalitzar la contaminació atmosfèrica de les nostres ciutats. Sabem que els productes de la combustió dels motors dels vehicles emeten tot tipus de contaminants perjudicials per la salut, però no volem renunciar al cotxe. La solució vindrà amb el vehicle elèctric, un producte que se’ns diu que és d’allò més net. Sí, és net per la ciutat on s’utilitza, però en el fons l’únic que aconsegueix és una externalització de l’impacte. L’energia que l’haurà d’alimentar haurà de venir d’algun lloc, siguin plantes nuclears, basades en el petroli o en fonts renovables. Fins i tot en aquests darrer cas, el més desitjable, Europa ja està planificant construir grans parcs amb plaques fotovoltaiques al nord d’Àfrica i una enorme conducció per al transport de l’energia produïda. Un cop més, el ric i poderós externalitza allò que necessita però li desagrada, cap al pobre, l’indefens o el desesperat.
L’externalització permet, com s’ha demostrat amb un grapat d’exemples, trencar la connexió que s’hauria d’establir entre acció i conseqüència. D’externalitzar el tractament dels meus residus, de la meva aigua bruta, de la carretera per on passaré, de les fonts que em donen energia, de la contaminació del tub d’escapament del meu cotxe… quina consciència em pot quedar de l’impacte negatiu que la meva activitat causa? Dit d’altra forma, quina motivació tindré per reduir el volum dels meus residus, minimitzar l’ús d’aigua, deixar més sovint el cotxe al garatge, gastar menys energia o utilitzar el transport públic si, gràcies a l’externalització, és algun altre desafortunat qui rep l’impacte de les meves accions? Per desgràcia, sempre hi ha qui vetlla per evitar que puguem comprendre la relació entre la nostra forma de vida i els impactes ambientals i socials que aquesta causa. I el procés de globalització, de la manera com s’està desenvolupant, cada dia ens ho fa més difícil.
