Andalusia
| Romance de la luna, luna
Federico García Lorca A Conchita García Lorca
La luna vino a la fragua con su polisón de nardos. El niño la mira, mira. El niño la está mirando. En el aire conmovido mueve la luna sus brazos y enseña, lúbrica y pura, sus senos de duro estaño. Huye luna, luna, luna. Si vinieran los gitanos, harían con tu corazón collares y anillos blancos. Niño, déjame que baile. Cuando vengan los gitanos, te encontrarán sobre el yunque con los ojillos cerrados. Huye luna, luna, luna, que ya siento sus caballos. Niño, déjame, no pises mi blancor almidonado. El jinete se acercaba tocando el tambor del llano. Dentro de la fragua el niño, tiene los ojos cerrados. Por el olivar venían, bronce y sueño, los gitanos. Las cabezas levantadas y los ojos entornados. Cómo canta la zumaya, ¡ay, cómo canta en el árbol! Por el cielo va la luna con un niño de la mano. Dentro de la fragua lloran, dando gritos, los gitanos. El aire la vela, vela. El aire la está velando. Recita: Josep Agudo | Idil·li de la lluna, lluna
La lluna va venir a la farga amb el seu polissó de nards. El nen la mira, mira. El nen l’està mirant. En l’aire commogut mou la lluna els seus braços i ensenya, lúbrica i pura, els seus pits de dur estany. Fuig lluna, lluna, lluna. Si vinguessin els gitanos, farien amb el teu cor collarets i anells blancs. Nen, deixa’m que balli. Quan vinguin els gitanos, et trobaran sobre l’enclusa amb els ullets tancats. Fuig lluna, lluna, lluna, que ja sento els seus cavalls. Nen, deixa’m, no trepitgis la meva blancor emmidonada. El genet s’acostava tocant el tambor del pla. Dins la farga el nen, té els ulls tancats. Per l’oliverar venien, bronze i somni, els gitanos. Els caps aixecats i els ulls entretancats. Com canta el martinet de nit, ai, com canta a l’arbre! Pel cel va la lluna amb un nen de la mà. Dins la farga ploren, donant crits, els gitanos. L’aire la vetlla, vetlla. L’aire l’està vetllant. |
