però hem de donar prioritat a les persones
En contra del que alguns pensen i diuen, crec que la presència dels moviments feministes, ecologistes, animalistes, pacifistes, etc és útil i necessària. Ens ajuden a posar fre a l’afany insadollable de benefici i a replantejar-nos i a reconduir actituds i preses de decisions que arramben amb tot, que destrueixen paisatges, que contaminen rius i sòls agrícoles, que trenquen l’harmonia del territori convertint-lo arreu en un solar edificable, que posen en perill la sostenibilitat de la mateixa vida del planeta, ens estimulen a conviure millor amb la resta dels éssers vivents que poblen la terra i que formen part del nostre habitacle.
Em deia fa temps una veïna ja jubilada d’un petit poble
que sentia vergonya de la seva generació perquè havia malmenat i balafiat el patrimoni de tots escoltant el cant de sirena de les immobiliàries disposades a comprar camps i voluntats per edificar arreu.
Però també considero que aquests moviments cal que revisin algunes de les seves demandes, que escoltin més la gent de base i que busquin amb ella punts de coincidència i de trobada per intentar donar resposta als interessos legítims i raonables d’uns i altres.
Amb l’aparició fa uns anys de deixalleries descontrolades arreu del territori, començà a proliferar el nombre de gavines que hi trobaven aliment abundant. Després, i per causes diverses, s’acompanyà de la plaga de coloms pels teulats de les esglésies, dels nius de cigonyes en alguns indrets dalt dels campanars, de grans vols d’estornells i d’altres ocells negres, dels crancs americans i dels cargols gegants als arrossars,de l’escampadissa de senglars arreu, alguns entrant a les eres i fins a la porta dels mateixos masos o passejant pels parcs cèntrics d’algunes ciutats El perjudici que causen als edificis i al patrimoni cultural per mor de les defecacions que embossen les canals i els desaigües dels teulats, la destrossa de camps de blat de moro, de vinyes, de collites de pipes, sordo… als horts, als caus de conills amb les seves cries, etc; la despesa sobrevinguda que suportem els afectats és cada vegada més gran i inassumible.
Els pagesos, els responsables de la conservació de les esglésies, etc esdevenim cada cop més víctimes involuntàries d’una febre molt estesa i poc reflexionada que defensa la presencia indiscriminada d’animals. Sembla que caçadors, boletaires, “urbanites” i tota la plèiade d’animalistes tenen dret a imposar-nos els seus criteris i els seus desitjos de divertiment sense límits – he vist una taula parada una tarda de diumenge d’una família amb nens dinant enmig d’un camp sembrat de blat, i caçadors travessant i trepitjant, havent plogut, camps sembrats, anant amunt i avall cercant les seves preses. I alguns encara es creuen amb tot el dret d’increpar els guardes forestals i tots els qui els gosen plantejar alguna queixa o discrepància. He llegit que algun suggeria que es tanquessin tots els camps per evitar que hi poguessin entrar els animals.
Avui dia, els pagesos, els veïns dels petits pobles, el mateix territori han de suportar els caps de setmana la invasió i la pressió de visitants que amb motos, o amb vehicles tot terreny malmenen camins, marges, camps i prats sense cap mirament i volem creure que sovint amb massa inconsciència.
Els estadants de comarques i el mateix territori tenen unes necessitats i un drets que s’han de respectar. L’atenció, l’afecte, la cura i les despeses dedicades als animals no haurien d’oblidar en cap cas que la primacia cal donar-la a les persones. Preguntem-nos si no estem subvertint l’escala de valors. Els animals aviat els tenim comprats, guanyar-se les persones costa més. La racionalitat ho reclama.
