Aniversari de la mort d’Òscar Romero

24 de març

Aquest escrit voldria ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. Ha caigut a les meves mans l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada amb motiu de l’aniversari de l’any passat a la capella de la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA), d’El Salvador.

Centra la reflexió en tres aspectes:

  1. A soles amb Déu a l’Hospital de la Divina Providència.
  2. A la catedral amb el seu poble.
  3. Enmig del poble i defensant-lo fins al final.

1. Sol amb Déu a l’hospital.
És sabut que l’oligarquia es volia guanyar el bisbe i li va oferir un palau episcopal amb totes les comoditats. Romero el va rebutjar i se’n va anar a viure a l’Hospital de la Divina Providència. Allí rebia tothom que l’anava a veure, hi preparava les seves cèlebres homilies i hi pregava. En aquest hospital vivia sol i sense mesures de seguretat. Les persones més properes eren dones malaltes de càncer incurable, pobres, i amb l’angoixa de no saber què passaria als seus fills en morir. Només Déu coneixia qui era el bisbe i què significava per ell la seva fe en Déu. Així parla al poble salvadoreny: “Cap home no es coneix fins que ha trobat Déu. Tant de bo el fruit de la meva predicació fos que tots plegats ens trobéssim amb Déu.” “M’alegra molt que la gent senzilla trobi en les meves paraules un camí per anar a Déu.” I encara: “Sense Déu no hi pot haver alliberació.”

2. A la catedral amb el seu poble.
El bisbe de la catedral és més conegut. És el bisbe de les homilies, dels pobres i de les víctimes, dels horrors, de la repressió i de l’esperança de justícia. Citarem reflexions seves que posen de manifest la seva personalitat.
“Li demano al Senyor, mentre durant la setmana recullo el clamor del poble i el dolor de tants crims, la ignomínia de tanta violència, que em doni la paraula oportuna per consolar, per denunciar, per cridar a favor del penediment.”
“Jo denuncio l’absolutisme de la riquesa. Aquest és el gran mal d’El Salvador:
la riquesa, la propietat privada com un absolut intocable. I ai del qui toqui aquest cable d’alta tensió! Es cremarà.” “Vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por.”
“Es juga amb els pobles, es juga amb les votacions, es juga amb la dignitat de les persones.”
Cap al final, Romero va ser més dur en la seva denúncia, ja que estava tan a favor del poble, que com a argument només tenia la veritat.
Deia: “Tothom qui denuncia ha d’estar disposat a ser denunciat, i si l’Església denuncia les injustícies, ha d’estar disposada a ser denunciada i està obligada a convertir-se.”

3. Enmig del seu poble i en la seva defensa fins al final.
Romero es va mantenir ferm en la denúncia i en la compassió. Mai va cercar paraules   que políticament i eclesiàstica fossin correctes. Ni en la societat ni en l’Església com a institució jeràrquica va trobar facilitats i suport. Fins al darrer moment es va mantenir fidel a les víctimes, tot i saber que ell podia ser-ne la darrera.
“Als pobres, Déu els estima.” Aquest convenciment el va dur, en primer lloc, a desgastar-se a favor d’una pastoral per la justícia, l’esperança i la vida dels pobres. Segonament, a enfrontar-se amb els que oprimien i reprimien. Volia construir l’església dels pobres, i això va significar riscos i enfrontaments.
Deia: “Seria trist que en una pàtria on s’assassina tan horrorosament, no comptéssim els sacerdots entre les víctimes. Són el testimoni d’una església encarnada amb els problemes del poble.”
Dos eren els pilars de la seva vida: Déu i poble. No es cansava de repetir “Déu va amb la nostra història” i “a aquest poble li ha donat dignitat”.

Les amenaces creixien. En la seva darrera homilia va dir: “Aquesta setmana m’ha arribat un avís que em deia que sóc a la llista dels que seran eliminats la propera setmana.” I va posar la seva mort en relació amb el poble: “Que la meva sang sigui llavor de llibertat i senyal que l’esperança aviat serà una realitat.” Les paraules finals de la darrera homilia foren aquestes: “En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel, cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno, en nom de Déu, que s’acabi la repressió.”
Després de l’homilia, quan es preparava per fer l’ofertori de la missa, fou assassinat vilment.

Amb la mort del bisbe Òscar Romero no va morir la seva paraula.