Si no ho hagués viscut jo mateix, em costaria de creure.
Vaig ser uns dies a veure un amic a Zeeland, el territori més occidental dels Països Baixos. Si bé d’aquests països aquí acostumem a dir-ne Holanda (i holandesos els habitants), cometem un error considerable. És com si d’Espanya se’n digués Castella i a nosaltres ens diguessin castellans. Els zeelandesos com els holandesos (i els de Bravantia, Utrecht, Frísia, etc) viuen als Països Baixos o Nederland. Els zeelandesos són zeelandesos i no holandesos, i tots són neerlandesos.
Zeeland vol dir “Terra de mar”, i efectivament, l’aigua marina la tens a tocar per tot arreu. De fet, la terra s’ha hagut d’anar guanyant al mar a còpia de dics i més dics, no sense reculades tremendes. Els més grans potser se’n recordaran, com jo me’n recordo bé, d’una espantosa inundació (la darrera gran inundació als Països Baixos) que s’esdevingué el febrer de 1953, quan una gran tempesta provocà el col·lapse de diversos dics precisament a Zeeland. Més de 1.800 persones s’ofegaren. El govern neerlandès decidí crear un important programa d’obres (Deltawerken, Obres del Delta) per protegir el país davant de futures inundacions. Els treballs es perllongaren durant més de trenta anys. El resultat, cap més perill d’inundació, ha estat la demostració de la intel·ligència, capacitat tècnica i tenacitat d’aquella gent.
Però no era d’inundacions que volia parlar avui, sinó d’un fet gairebé ridícul que encara no he arribat a entendre. Que faria dubtar de la intel·ligència dels neerlandesos si no hagués parlat fa un moment del seu extraordinari enginy.
Vaig tornar a Barcelona viatjant primer en tren al matí des de Middelburg, capital de Zeeland, fins a Amsterdam, per prendre a la tarda l’avió cap a Barcelona. Tenia per davant mitja jornada que havia programat per visitar la ciutat i anar al Rijksmuseum, de visita imprescindible. Em calia, doncs, desprendre’m per unes hores d’una maleta que m’hauria fet nosa tot el dia. El lloc més natural per fer-ho, és clar, era al guardaequipatges de l’estació, un espai molt gran, ple d’armaris capaços per guardar paquets, bosses, motxilles i, evidentment, maletes de totes formes i mides. Molts dels armaris tenien les portes obertes i es veien buits i disponibles. Cada armari tenia un pany amb la seva clau posada. El funcionament era clarament automàtic, només calia introduir unes monedes, es desblocava el pany, podies tancar l’armari i quedar-te la clau fins que volguessis recuperar l’equipatge. Vaig veure que dotzenes de persones estaven rondant pel local, disposades a fer el mateix que jo, i algunes ho estaven fent: tiraven monedes, tancaven l’armari i es quedaven la clau.
Ara ve el fet incomprensible, que encara no m’explico. Un rètol ben visible anunciava el preu del servei: 1,70 cèntims. No tothom porta a sobre fàcilment aquesta quantitat. Vaig buscar bé i tenia monedes de dos euros, d’un euro i algunes de vint o de deu cèntims, però impossible combinar-les per arribar a setanta. Hi havia una mena de vigilant darrere d’una finestreta, potser em podria ajudar?, però un rètol contundent deia “NO CHANGE”. Casum coi! Llavors vaig adonar-me que bona part d’aquelles dotzenes de persones voltant per allà, tornaven sense haver pogut guardar l’equipatge. Unes ho provaven posant-hi dos euros, però com si res, la moneda lliscava fora del mecanisme, era retornada.
Vaig sortir del local. Al llarg d’un passadís s’arrengleraven una bona colla de petites botigues que venien regals, dolços, xocolates, souvenirs. En una d’elles vaig entrar i preguntar si em podien donar canvi. El botiguer va somriure i em va ensenyar un cartellet: “NO CHANGE”. Vatua l’olla! Vaig sortir, vaig anar repassant, i a cada botigueta s’hi veia el condemnat rètol. Pel passadís continuava el pelegrinatge de personal de totes les ètnies amb les seves maletes, motxilles i paquets, desorientat, desolat de no poder desfer-se d’aquell material tan útil en general però tan empipador aleshores.
De sobte una idea ben senzilla: vaig entrar en una botiga i vaig veure-hi un munt de capsetes de xiclets. No me’n recordo del preu, posem cinc euros la capsa de dotze unitats. Mentre feia acció de quedar-me’n una, vaig preguntar al venedor si em podia donar canvi d’un euro i (no sé si em va endevinar la intenció o no), em va allargar les precioses monedes de vint i de deu cèntims. Vaig sortir amb els meus xiclets, content com un gínjol perquè ja podia sumar els setanta cèntims. I així, vaig poder guardar la maleta en un d’aquells armaris endimoniats, sortir de l’estació com un rei, passejar per carrers, admirar canals, i quan va ser-ne hora, visitar el Rijksmuseum. Potser un altre dia també us en parlaré.
La reflexió que em faig és ben natural. Com pot ser que el països capaços de les gestes tècniques més avançades es deixin sobrepassar per problemes organitzatius tan elementals? Com pot ser que hi hagi persones tan obtuses que puguin prendre decisions tan absurdes? Ho feien exprés o no s’adonaven del desgavell que ocasionaven? Per què no cobraven 2 euros, que tothom hauria pagat de bon grat, i no 1 euro amb 70 cèntims, que a tothom treia de polleguera? La rigidesa del nord? Calia haver nascut al Mediterrani per trobar el desllorigador d’una situació tan irrisòria?
Per si algú no s’ho cregués, encara conservo la capsa de xiclets com a record. No vull fer propaganda, però us diré que era un pack de dotze unitats de SPORTLIFE, SMASHMINT, SUGARFREE.
