Motivat i inspirat pel llibre de Joan Baca, Un dia a peu d’obra del castell del Montgrí, escric aquest article per recordar un col·lectiu de persones, molts d’ells torroellencs, que van fer possible que avui puguem gaudir del poble que tenim.
A Torroella tenim coses que, per molt acostumats que estiguem a la seva presència, s’han fet del tot imprescindibles. Us imagineu la muntanya del Montgrí sense el castell? O quan arribes al poble, no poder comptar amb la referència que dóna el campanar o el comunidor de l’església de Sant Genís? O la torre de les bruixes, el portal de Santa Caterina, o el palau Lo Mirador, entre d’altres? Inconcebible. Això ja no seria la nostra Torroella.
Haureu certament endevinat que em refereixo a tots els monuments que vesteixen de gala Torroella, i que conformen en part la seva idiosincràsia, personalitat, i ens identifiquen molt com a poble.
Potser l’admiració que sentim per la sòbria bellesa de les seves pedres, l’orgull pels retalls d’història que representen, o com d’arrelats són dintre nostre, ha propiciat que, sota uns sentiments tan aclaparadors, ens hàgim oblidat de les persones que els van donar vida. Persones que amb la seva intel·ligència, esforç, suor i sang van fer possible que fossin una realitat. De ben segur que, sense aquesta munió de gents, amb objectius concrets i ben fixats, encoratjats per una agosarada tossuderia, probablement el que avui podem admirar no hauria arribat mai a veure la llum.
Tenim oblidades les persones que, en distintes èpoques del temps, van estar prou il·luminades com per concebre les primeres idees i trobar els emplaçaments idonis per a cadascuna de les obres. Tenim oblidades les persones que van concebre i dibuixar les primeres idees dels promotors i les pròpies, per finalment dissenyar els projectes del que avui veiem. Tenim oblidades, també, les que van ser els executors materials de les obres, començant pels que a cop de mall extreien la pedra de les pedreres, els mestres picapedrers que li donaven forma, els manobres que feien el morter de calç, els que amb la força dels braços movien les cúrries, els paletes que aixecaven les parets a plom, els fusters que feien les bastides, els vidriers, els ferrers, i tants i tants… anònims i oblidats.
Tots ells van morir fa molts segles. Bona part, torroellencs de soca-rel. Uns avantpassats que podien ser fins i tot familiars nostres.
Gent que, amb el seu esforç, va ajudar a fer una Torroella gran. Persones que van deixar un llegat que marca empremta i ens identifica com a poble. Persones a les quals nosaltres hem arribat molt tard per donar les gràcies, ni tan sols sabem on reposen, per poder deixar damunt la seves tombes unes flors com a record. No sabem ni dels seus rostres, ni del seu aspecte, ni de les seves esperances, il·lusions, anhels, o inquietuds personals. De la immensa majoria, no en coneixem res, ni tan sols els seus noms. El màxim reconeixement que van rebre en vida suposo que devia ser un sou miserable que els permetia mal viure, per finalment acabar caient en el més profund del pou de l’oblit. El seu record són les seves obres, unes obres de les quals encara podran gaudir moltes futures generacions de torroellencs i de persones d’arreu del món.
Permeteu-me que, des d’aquesta finestra que em brinda la revista emporion, amb la vostra vènia, els dediqui aquest petit recordatori com a reconeixement de gratitud per tot el que els treballs van comportar de sang basada a peu d’obra. Per totes i cadascuna de les gotes de suor que van caure dels seus fronts. Per tots els esforços, sofriments, problemes, cabòries i maldecaps que les obres devien comportar. Pels dies de canícula estival i de fredes tramuntanades d’hivern, damunt aquelles precàries bastides… I per tot el llegat que ens han deixat.
Siguin aquestes paraules com un petit ram de flors, dipositat amb tota la nostra estima, sobre les vostres desconegudes tombes.
Serveixin també per tornar-vos a donar les gràcies per les obres que ens heu deixat, i per dir-vos com ens sentim orgullosos de vosaltres i d’elles. Gràcies.
Estic segur que allà on sigueu han deixat que els vostres esperits es converteixin en sentinelles fidels, sempre rondant i alerta, per vetllar i protegir el vostre llegat. Si tornéssiu a prendre cos, de ben segur que us trobaríem atents i vigilants, disseminats al costat dels merlets del castell, al campanar de l’església, al portal de Santa Caterina, per les restes de les muralles, les torres…
Gràcies també per tot això.