L’any 2006 es va estrenar la pel·lícula documental “Una veritat incòmoda”, de l’ex-vicepresident nord-americà Al Gore. Aquell llançament coincidia amb un període en el qual el debat entorn l’existència o no del canvi climàtic i les seves causes (naturals o humanes) estaven d’actualitat.
La popularitat del tema era màxima, i la majoria de l’opinió pública considerava el fenomen una amenaça contra la qual calia actuar. Qualsevol fenomen meteorològic més o menys extrem (molta calor, molta fred, pluges torrencials o sequeres) es relacionava precipitadament amb el canvi climàtic. Des de llavors, i malgrat que la constatació d’un canvi climàtic d’origen humà s’ha anat refermant, les campanyes de determinats grups de pressió per confondre l’opinió pública han aconseguit allunyar el debat dels mitjans de comunicació i una certa repercussió entre una proporció de la societat. Certament l’alarmisme que s’havia generat era en alguns casos exagerat, sense una base científica que recolzés algunes de les afirmacions que es feien en aquella època. Calia corregir aquella disbauxa. Tanmateix, ara sembla que s’hagi passat a l’extrem oposat, en el qual cap fenomen meteorològic extrem es pot relacionar amb certesa amb el canvi climàtic. Aquest és, indubtablement, un subtil èxit assolit pels grups de pressió vinculats al petroli, principal font del carboni causant de l’escalfament global. La realitat, però, és tossuda, i ens ofereix insistentment indicadors d’un canvi climàtic que casen molt bé amb les explicacions i prediccions científiques, quan no les desborden en intensitat, extensió i durada.
A nivell global aquest estiu hem vist com l’interior dels Estats Units d’Amèrica estan vivint la pitjor sequera des de 1956. Després d’un maig de rècords, el juliol allí ha estat el més calorós des que hi ha registres. La conca del Mississipí, el principal riu del subcontinent, no conté prou aigua per a la navegació, la irrigació agrícola i en prou feines pot cobrir subministraments urbans. Les conseqüències les pateix tot el món, però sobretot els països més pobres: la producció de soja i cereals ha caigut i, per tant, els preus als mercats mundials s’han disparat. La situació recorda molt la crisi alimentària de 2009.
A finals de juliol es va produir un fenomen inèdit a Groenlàndia. El 97% del gel superficial de l’enorme plataforma es va fondre en quatre dies, a causa d’unes temperatures inusualment altes. Més preocupant que aquest fet conjuntural és que durant la darrera setmana d’agost el gel de l’àrtic va assolir el seu mínim històric en superfície i, d’acord amb els científics que analitzen les imatges satèl·lit, volum. La situació és especialment greu si es considera que el mínim anual de gel a la regió s’assoleix a finals de setembre, quan l’estiu acaba, amb la qual cosa el trist rècord és encara molt més destacat.
La situació a l’àrtic, a més, desencadena dos efectes que reforcen el canvi climàtic. El primer és que amb la fusió del gel s’alliberen massives quantitats de carboni i metà retingudes sota seu, reforçant encara més l’escalfament. D’altra banda, el desgel pot possibilitar l’explotació del petroli que actualment no és accessible. Aquest és ambicionat per països com Rússia, els Estats Units i Noruega, que han començat a repartir-se el pastís i a autoritzar exploracions. L’extracció i combustió del petroli exacerbarà, al seu torn, l’efecte hivernacle, agreujant-ne encara més els efectes.
Des de les ciències de la vida també s’ofereixen indicadors igualment preocupants. Recentment s’han publicat estudis sobre la colonització de territoris nord-americans i europeus per part d’espècies de mosquits pròpies d’ambients tropicals, portadores en alguns casos de malalties eradicades o inèdites en aquestes regions. També s’ha revelat la presència de peixos d’espècies tropicals a les aigües de l’illa de Tasmània (Austràlia).
A la península ibèrica, els registres s’alineen amb aquestes realitats globals. La mitjana de les temperatures el mes d’agost ha estat, en general, només comparable als rècords de 2003. Una successió d’onades de calor, més o menys persistents, expliquen aquest resultat. Les temperatures nocturnes, les mínimes, han estat especialment elevades, fet que a les zones litorals es relaciona amb una temperatura de l’aigua del mar excepcionalment elevada. En 40 anys de mesures de Josep Pascual a les aigües de l’Estartit mai s’havien assolit els 26,1ºC registrats enguany, molt per sobre els 23ºC que ronda de mitjana en època estival. A Alacant el registre de l’aigua del mar estava als 28ºC, una temperatura que frega la consideració de tropical. Aquesta energia continguda en les aigües, a més de fer difícil dormir, pot traduir-se en pluges torrencials a la tardor.
Després d’uns anys de moderació en les prediccions i gran incertesa, actualment la comunitat científica manifesta obertament el reconeixement d’un escalfament global, un canvi climàtic associat i una causa evident en l’activitat humana, emissora de gasos d’efecte hivernacle. Un article recent del reconegut investigador James Hansen confirma que les onades de calor al món són cada cop més freqüents i afecten més superfície. Fins i tot escèptics de la causa antròpica del canvi climàtic han reconsiderat la seva posició, i per exemple el físic Richard Muller, un dels principals opositors a la idea, declarava el mes de juliol: “Em poden tractar d’escèptic convers. Els éssers humans són, pràcticament al 100%, la causa”.
Malgrat l’increment de la temperatura del planeta, els perills que hem vist que això comporta i les alertes gairebé unànimes de la ciència, no es produeix una reacció social ni política, més enllà de l’adopció de tímids acords. Certament tenim problemes a molt curt termini, però no s’haurien d’oblidar les accions davant amenaces a llarg termini que, en comparació, deixen una crisi econòmica en mera anècdota.
