Quan he parlat d’aquest tema amb interlocutors diversos, algun ha somrigut sorneguerament, com si parlés de dibuixar un cercle quadrat. Fins i tot un dia, en vaig parlar amb un empleat de banca i em va deixar anar: “Banca què?” Potser és veritat que suposa demanar peres al presseguer.
Ja sé que les entitats financeres no són associacions benèfiques ni ONG sense afany de lucre. Ja sé que són empreses que negocien amb els diners i que el negoci ha de ser rendible. Però això no hauria d’impedir que el rendiment fos just i ètic. El problema és, doncs, que han convertit el negoci amb usura, un dels pecats més blasmats a la Sagrada Escriptura i més maleït en tota la història de les religions. I encara, lluny d’avergonyir-se’n, en presumeixen i hi assenten el seu prestigi.
Però la culpa no és pas exclusivament seva. Ells ho fan perquè els que hi dipositen els diners els exigeixen que tinguin el màxim interès, sense preguntar-se en cap moment com obtindran aquests beneficis ni quins projectes o activitats es promouran amb els seus estalvis. Sempre preguntem: quant em donaràs pels meus estalvis? Mai no preguntem: què en faràs dels meus estalvis? És un deixament de la responsabilitat més elemental, inconcebible en persones honrades. He constatat que persones incapaces d’invertir directament en empreses químiques contaminants, en la fabricació i tràfic d’armes, en monopolis farmacèutics… no se senten gens culpables que ho facin els bancs i caixes amb els diners que els han confiat, tot i que la complicitat és evident i necessària. Res d’això els fa perdre una hora de son.
La conclusió és ben clara i no admet pas maquillatges ni excuses: quan començarem a retirar els estalvis, pocs o molts, de les entitats financeres sense escrúpols, que negocien sense cap referència ètica? Quan començarem a fer treballar els nostres diners d’acord amb el respecte als drets i deures fonamentals de tota persona i a la terra, que és la casa de tots, perquè tots hi puguem viure dignament? Que sigui ben aviat. Ara mateix.
Perquè d’entitats financeres que s’ajusten a principis ètics n’hi ha i moltes. Potser hem de fer un petit esforç o de moure’ns unes passes perquè no són al costat de casa. Hi ha bancs, cooperatives de préstecs mutus, administradors de dipòsits solidaris, estalvi responsable… Només cal asseure’s un moment davant de l’ordinador i Internet us en mostrarà una llista ben llarga.
És evident que hi ha un pas previ: que cadascú s’adoni del mal que fa aquest deixament de responsabilitats, que els meus estalvis mantenen vives les guerres més implacables, que la meva cobdícia promou l’especulació més despietada i que el meu enriquiment desfermat és la causa de la progressió geomètrica de la pobresa. També hem de tenir clar el poder i la força de la nostra rebel·lió. Molts gegants han trontollat per la protesta ben organitzada dels petits.
Per acabar, una anècdota petita, però significativa: l’única vegada que m’ha trucat el director d’una entitat bancària és el dia en què vaig retirar de la sucursal uns diners per traspassar-los a un banc ètic.
