Qui viu a la capital, i s’ho pot permetre, es deleix per no demorar ni un minut més la sortida del cap de setmana a comarques més tranquil·les.
El lloc de residència queda difós perquè entre vacances, caps de setmana i festes diverses, molts viuen més dies entre nosaltres al Baix Ter que no pas a la capital on estan censats. Hi ha qui treballa a Barcelona i cada dia agafa el tren per descansar a Torroella. El Montgrí té alguna cosa de màgic per obrar miracles d’aquesta mena. Comprenc que la contaminació, la fressa i les riuades de gent atabalin de manera prou significativa com per explicar aquestes migracions interiors.
Em costa més d’entendre la mandra infinita demostrada per molts convilatans per viatjar a la capital. Si els barcelonins vénen cada cap de setmana, no seria lògic que nosaltres anéssim, com a mínim, una vegada al mes a la capital? Siguem sincers, una gran urbs té inconvenients, però en contrapartida ofereix alguns avantatges que no es troben a l’abast dels pobles, viles o ciutats mitjanes. No val qui em digui que va a Barcelona cada 15 dies a veure el Barça. Viure el batec profund d’una ciutat exigeix llargues caminades observadores i una curiositat sense fi per entrar on es cou alguna cosa amb prou força per transformar-nos.
Confesso que les ciutats m’atrauen. No trobo cap explicació lògica davant aquest fet, simplement em satisfà la ciutat i Barcelona és la nostra ciutat, la nostra capital. No és estrany, doncs, que cada setmana em desplaci per passar unes hores en aquest ambient que d’altres defugen. El tren facilita el trajecte, per comoditat i per preu. Resulta un escàndol que el darrer tren de retorn sigui abans de les 10 del vespre, una hora en què comencen molts espectacles.
Repasso ara la meva llibreteta especial on anoto les activitats de cada viatge setmanal a Barcelona. Quants moments interessants! Quina quantitat de meravelles m’han ajudat a viure! De cases singulars de les quals havia admirat la façana, ara n’he descobert els exquisits secrets interiors; obres de teatre sense gaires costos, però magníficament dirigides i interpretades; centres culturals nous de trinca com el Disseny Hub o espais adaptats, per exemple el de la Fabra i Coats. Visites a galeries d’art, la possibilitat de contemplar escultures increïbles (com les de l’exposició d’en Maillol al Museu Marès), o pintures i fotografies esplèndides. Només el Festival Fotografia Documental d’enguany ofereix 40 espais d’exposicions. Pràcticament les he vist totes; un esforç que ha valgut la pena: un prodigi estètic i una interpel·lació constant.
Sovint a l’hora de dinar em trobo amb amistats que resideixen a la ciutat i compartim anhels, desesperacions i ganes de viure. La comunicació amb gent diversa, el passar-se informació sobre llibres que ens han captivat o el fet de debatre sobre temes d’actualitat, no són solament exercicis imprescindibles per mantenir les neurones a tot drap. Són així mateix el secret per portar a terme la proposta sàvia i contrastada de filòsofs grecs: val la pena saber la prohairesis, és a dir, la nostra “elecció fonamental de vida”, la qual cosa és ben diferent de la tan aplaudida “realització personal”, una idea que amaga una estafa. Però ara m’embolicaria i val més, en tot cas, deixar el meu raonament per un altre dia.
