Berta Llos: “El feminisme ja no és un”

El moviment feminista viu un moment d’auge a nivell social. Les manifestacions del 8 de març dels últims anys han sigut multitudinàries, i diverses empreses han aprofitat el dia per tenyir els seus logos i aparadors de color lila. Segons Berta Llos Casadellà, docent de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, això es deu al fet que “el feminisme està ‘de moda’”. Però alerta que això no soluciona el problema: “És un senyal que la societat ha pressionat perquè el feminisme formi part del pensament social, però que això tingui un efecte estructural és més difícil. Són més feministes per posar un aparador de color lila? Estan equiparant els sous? Estan donant càrrecs directius a les dones?”

Berta, quina ha estat la història del feminisme fins ara?
Si ho llegim des d’una mirada occidental, generalment europea, però també dels Estats Units, es considera que hi ha tres onades del feminisme. La primera se situa al s. XIX, tot i que molta gent ha dit que la primera pensadora del feminisme és del s. XVIII, Mary Wollstoncraft, que va ser la primera a dir que la dona ha de tenir uns drets que la protegeixin d’aquesta desigualtat que viu en la societat. Però tornant a les onades, la primera se situa al s. XIX, als països anglosaxons sobretot, i la principal lluita és l’accés al dret a vot de les dones. La segona se situa a mitjans del s. XX, diu que no n’hi ha prou només amb els drets, sinó que la dona viu una situació de discriminació estructural. En aquesta segona onada es comença a parlar de patriarcat i es diu que la dona ha de tenir accés a una carrera professional i ha de poder decidir com vol viure. I llavors, des dels anys 90 i fins a l’actualitat, estem a la tercera onada, tot i que ja hi ha gent que parla de la quarta. A la tercera onada es comença a parlar de gènere, a més de sexe, i es comença a ampliar a altres lluites; comença la necessitat de la mirada interseccional. 

Per tant, el feminisme s’ha diversificat?
Ara ens trobem en un punt en què el feminisme ja no és un, no n’hi ha un de sol. Quan parlem de feminisme o de mirada de gènere, ja no ho fem des de la mirada històrica que hi havia hagut, sinó que s’ha ampliat el subjecte polític, és a dir, es té en compte una mirada més complexa. Això porta a possibles conflictes dins de la mateixa lluita, perquè ara ja no és la dona intentant assolir els mateixos drets que l’home, sinó que hi ha altres lluites que s’han d’assolir perquè hi hagi una equitat real. Per exemple, la qüestió racial, la qüestió de classe o la qüestió del col·lectiu LGTBI. El perill del patriarcat, que és situar uns éssers per sobre d’uns altres, és el mateix que trobem en qualsevol estructura social. Si parlem de racisme, les persones blanques estan situades en una posició de privilegi i les persones negres o d’altres ètnies, en situació d’opressió. 

“El perill del patriarcat és el mateix que trobem en qualsevol estructura social”

Creus que ara hi ha més consciència feminista, o ja n’hi havia molta a les dues primeres onades?
Seria molt interessant parlar amb alguna dona que hagués viscut aquells moments de lluita. Les persones que ens considerem de la tercera onada, i inclús de la quarta, tenim unes idees molt clares sobre què vol dir feminisme i pensem que van més enllà del que eren fins ara. Som més exigents, per exemple, amb qüestions com el llenguatge, difícilment sentirem a parlar només de la dona. I aquí hi ha un cert conflicte amb les persones que provenen d’un altre moment històric, perquè diuen que estem desvirtuant la lluita feminista perdent-nos amb tanta complexitat  de conceptes. Penso que és un conflicte que s’ha de resoldre. El maig del 76, quan es va fer la primera reunió de dones a la Universitat de Barcelona, va ser un moment molt important perquè van començar a parlar de l’alliberament sexual. Les dones anteriors a aquest moment també se’ls van tirar a sobre. Fa falta aquesta mirada endavant i enrere constant que ens faci avançar respectant les idees que van apareixent.

Arribarà un dia que la lluita feminista ja no caldrà?
Tant de bo hi hagi un moment que l’equitat de gènere sigui real i ja no calgui fer reivindicacions. Tot i això, les reivindicacions són constants perquè quan no n’hi hagi d’un tipus, n’hi haurà d’un altre. Quan hàgim resolt -que no sé si la resoldrem mai- la qüestió de gènere, s’hi afegirà la classe, l’ètnia, l’orientació sexual… La lluita per la justícia social, que al final és el que empara tots aquests moviments, hi serà sempre. 

Parles d’equitat, que no és el mateix que igualtat.
Exacte. Igualtat representa que tothom parteix de la mateixa base i a tothom li dones el mateix. Per exemple, tenim deu persones i vint euros i donem dos euros a tothom, i s’entén que així tothom té les mateixes possibilitats. L’equitat diu que no tothom parteix d’aquesta base, potser hi ha una d’aquestes persones que ja tenia deu euros, i una altra que fa tres mesos que no en té cap. Llavors, potser no hauries de donar dos euros a tothom perquè no tothom està en el mateix punt. L’equitat diu que hem de compensar aquesta desigualtat i no esperar que de base tothom tingui el mateix.

“Quan hàgim resolt la qüestió de gènere, s’hi afegirà la classe, l’ètnia, l’orientació sexual… la lluita per la justícia social hi serà sempre”

I això en el feminisme com es concreta?
Una de les pràctiques és la discriminació positiva, que diu que has de posar una quota X de dones en espais de poder. No és igualitari, perquè igualitari seria que hi hagués el mateix nombre de dones que homes i la discriminació positiva diu que hi hagi més dones. És una mesura compensatòria. S’està fent perquè si esperem que passi, no passa. I mentre no passi de forma natural s’ha de prendre alguna mesura que hi obligui. En el moment en què passi de forma natural, ja no caldrà fer-ho. Potser llavors hi haurà un dia que haurem de fer discriminació positiva en termes racials.

Un dels problemes són les normes i patrons que assumim des de la infantesa. D’on surten?
Entendre la societat a partir d’una norma és una cosa que fem inconscientment, però és perillós. Una norma que sigui binària en qualsevol aspecte, no només en el gènere, genera dos grups socials, un que se situa a la banda del que està acceptat i per això és normatiu, i un que se situa a la banda de l’alteritat. Quan formes part del grup dels altres, t’estan fent saber que fas alguna cosa diferent, que t’allunyes de la norma. I com més te n’allunyes, més oprimit estàs. Quan a un nen li preguntes si té nòvia, estàs generant una heteronorma, estableixes que aquell nen algun dia ha de tenir un desig per una nena. Si aquell nen no ho sent així, haurà de construir la seva identitat fora d’aquest col·lectiu, i això sempre és més difícil perquè a fora de la norma hi ha menys referents. Trencar amb la mirada normativa és molt important, trobo que és una de les claus principals si volem avançar cap a l’equitat. 

“No podem donar a l’educació la responsabilitat absoluta”

Per què costa tant trencar amb la norma?
Per la inconsciència. Moltes persones, i m’incloc a mi també, reproduïm les normes sense voler. Aquesta mirada ens ve del lloc on naixem i del que se’ns ha dit. Trencar amb la norma és un procés que es diu “posar-se les ulleres del feminisme”, que és ser conscient de la nostra realitat. Però tot i així ens podem equivocar. Saber que ens ha tornat a passar i posar-hi consciència és el més important. Avui en dia també tenim un problema, i és que hem identificat molt fàcilment els extrems que no volem, per exemple, els maltractadors o violadors. Tenim clar que això no pot passar, però això a vegades ens desresponsabilitza de les coses quotidianes que també són part del patriarcat i també contribueixen a una mirada masclista. 

Per combatre el masclisme s’hauria de treballar el feminisme des del principi, a l’escola. 
Sent del camp de l’educació, tinc molt clar que és una de les claus, perquè l’escola és un lloc de socialització on posar en pràctica el feminisme. Però no podem donar a l’educació la responsabilitat absoluta perquè, evidentment, com a família i com a ciutadanes del món tenim una responsabilitat. Encara tenim una carència molt gran del que es fa a l’escola amb perspectiva de gènere. No hi ha una política educativa que obligui a introduir aquest pensament a l’aula. Per exemple, al nou currículum no s’especifica en cap de les assignatures i competències, com s’ha d’introduir la coeducació. Llavors, estem deixant que depengui de la motivació, l’interès i la consciència individual de cada mestra.

“Hem de creure’ns la importància d’aquesta lluita i ser conscients que no tot es pot resoldre amb lleis i polítiques”

Dius que totes tenim part de responsabilitat, però sovint ens la traiem de sobre responsabilitzant la societat en general.
Totalment. Amb les alumnes de la universitat sempre parlem de qui és el responsable de tot això, on situem la culpa. I sempre diuen que és la societat que és masclista. Però la societat no és res i adoptar aquests discursos fa que ens desresponsabilitzem i agafem una actitud passiva. La societat la formem entre totes i el primer pas és reconèixer que totes hem tingut actituds masclistes alguna vegada, jo la primera. Hem de creure’ns la importància d’aquesta lluita i ser conscients que no tot es pot resoldre amb lleis i polítiques. 

Per acabar, podries recomanar una de les teves referents feministes?
En tinc moltes. Però pensant en l’àmbit educatiu, jo recomano sempre Bell Hooks. Penso que és una lectura imprescindible. Hooks és una pedagoga que tenia un pensament molt semblant al de Paulo Freire, però com sempre, Freire és molt conegut i, en canvi, ella no, perquè va ser dona i negra. Va aportar uns principis pedagògics relacionats amb el pensament crític i la introducció del gènere a l’àmbit educatiu molt interessants, a més amb una mirada racial, que és molt necessària. Recomanaria, per exemple, el llibre “Teaching Critical Thinking”, que s’ha traduït com “Ensenyar el pensament crític”.

Convidat de “Filosofía a l’Àgora”