Rafael Argullol ha escrit Visión desde el fondo del mar, un llibre semblant a la Bíblia, un llibre de llibres. Les més de mil dues-centes pàgines recullen diferents gèneres literaris per explicar vivències del seu autor. En un moment determinat, Argullol confessa que com epitafi li agradaria: “Va viatjar”; no endebades no ha parat d’anar d’un continent a un altre. Malgrat aquesta curiositat per veure món, com gairebé tots els humans, es descobreix amb facilitat que necessita un camp base per retrobar-se amb la seva gent, per transitar per carrers apamats i practicar costums fora de sorpreses. El seu camp base és Barcelona.
Per qüestions de feina he treballat en quatre llocs fora de Torroella i això ha comportat tenir un peu a la meva vila i un altre fora durant una bona part de la meva vida. També m’ha agradat, i m’agrada, conèixer altres territoris que no forçosament han de ser les antípodes. Sempre, però, he retornat a Torroella, el meu camp base particular. Almenys a mi no em serveix això de “ciutadà del món” de Schiller, o el pensament de Dante, que proclamava que la seva pàtria era el món. És clar que em puc sentir bé a llocs ben diferents; no obstant això, és a redós del Montgrí on em trobo a casa. Noto que sóc a casa perquè a les ciutats on viatjo puc anar d’un lloc a un altre sense gaires errors de càlcul en el temps que necessito per desplaçar-me. A Torroella això és incert. Preveure que anar de casa a plaça són tres minuts és una temeritat perquè mai no sé amb qui em trobaré pel camí. Cada trobada és una conversa que pot perllongar-se de manera imprecisa perquè cada vida és un cas que m’agrada compartir.
El món el veiem i l’interpretem des de l’òptica del nostre camp base. Comptar amb un camp base és el mateix que dir que a la vida no tot és moviment, que hi ha descans, moments íntims, reflexió i temps per submergir-nos en el viatge interior. Una pujada al Montgrí o una passejada fins la Resclosa en solitari tenen tanta força que poden canviar-nos la vida. Trobar-nos amb un company d’estudis de la infantesa i explicar-nos com va la vida té una intensitat comunicativa amb què cap plataforma social d’Internet no pot competir. Les pantalles no respiren. Les persones, sí i els ulls de l’amic parlen. La comunicació en viu, la força de la paraula i el descobriment de la mirada són exercicis que ens retornen el gaudi de ser humans.
