Dels afectes

A La Vanguardia del dia 2 de juny vaig llegir un article de la Remei Margarit, psicòloga i escriptora. La lectura dels seus textos em reconforta, són molt planers, molt emotius, molt al meu abast. Aquest article del qual vull parlar-vos m’ha agradat molt, m’ha tocat el cor. El seu títol és «De los afectos». Us en faré un petit resum.

La Remei ens ve a dir que quan naixem, ho fem en una família, la que ens toca i que no podem escollir. Allà ens trobem! És on posem tot el nostre afecte i la nostra estimació, és el nostre refugi (generalment). La família pot ser acollidora, creativa, optimista, alegre, trista… Amb els germans, si n’hi ha, hi comparteixes tantes coses: els jocs, els problemes, les gelosies o les enveges, l’estimació, la companyia… És la nostra família i ens l’estimem.

Després poden passar moltes coses… En l’adolescència, els joves es volen independitzar, fan altres amics, els quals tenen molta influència. Aquestes primeres amistats, aquests grups que es formen, ja són altres afectes, altres inquietuds, altres descobriments… Apareixen nous valors, noves formes de viure, diferents maneres de pensar… Volen més llibertat de moviments, i es produeix un enfrontament amb la manera de pensar de la gent gran… Això, qui més qui menys, ho hem viscut tots. I és bo que passi, però també fa que canviïn la mentalitat i els afectes compartits, que fins aquell moment tenien un àmbit reduït: avis, pares, germans… Tot i que la convivència i l’amor encara continuen, la cosa ha canviat totalment.

Quan ja t’has fet gran, tens un bagatge que et permet una manera de viure i de ser pròpia, encertada o no, però sota la teva responsabilitat. Aquí ja no intervé només la família: tu ets el responsable de la teva vida. Ja t’has fet adult! És un canvi total. T’has despullat d’una bona part de coses que havies après amb la família. Vius en un altre ambient. Ja no ets aquell nen, aquell jove que depenia només de la família. Mai, això sí, no oblides els afectes i les vivències de quan hi vivies, mai no oblides cap dels seus membres. Però ja no pots viure amb les mateixes idees, les mateixes maneres de fer, els mateixos costums, els mateixos valors… Has canviat! Tot allò que havies viscut en família ho guardes en un lloc més o menys important del teu cor. Ja són altres els teus afectes primers i les teves obligacions diàries. És el camí que has hagut de fer, i que ha merescut els teus esforços.

Jo ja he viscut quatre generacions, i us en puc donar testimoni. He viscut amb avis, pares, sogres…, la meva generació, la del meu fill i, ara, la dels meus néts. He pogut observar el gran canvi d’unes generacions amb les altres. En cada etapa es viuen moments angoixants, tristos, si voleu, i altres de ben joiosos, feliços i inoblidables. Jo vull quedar-me amb aquells bonics records de quan els meus fills i els meus néts, en la seva infància, em deien tantes vegades, tot acaronant-me i amb una forta abraçada: «mare, àvia, t’estimo molt!».

Los comentarios están cerrados.