Quan parlem de “sostenibilitat”, sovint pensem que estem parlant de medi ambient i la seva conservació. El concepte de sostenibilitat, però, no només es refereix a la necessitat que les activitats humanes no malmetin el medi que necessitem per a viure i prosperar, sinó que també inclou dues altres dimensions. D’una banda, l’econòmica, que, explicat de manera simplificada, imposa la condició (ben disputable) que tota activitat humana generi beneficis per tal de ser finançada i mantinguda en el temps. Finalment, la sostenibilitat social prioritza l’equitat en la distribució dels impactes i beneficis de les activitats humanes, vetllant per tal de no perjudicar les persones i els col·lectius més vulnerables i que la riquesa generada pels sectors productius no es concentri només en mans de grups privilegiats, de manera immerescuda i augmentant la desigualtat.
Per desgràcia, l’experiència dels últims trenta anys en matèria de polítiques de sostenibilitat al nostre entorn ens demostra com, de les tres dimensions esmentades, n’hi ha una que hem convertit en dominant. Si bé a nivell de discurs la sostenibilitat és, aparentment, un concepte vinculat al medi ambient, la realitat indica que, sovint, aquest es tracta de forma supeditada als interessos econòmics. Així, quan, per exemple, es proposa construir una nova infraestructura o un creixement urbanístic que poden generar impactes negatius sobre el medi ambient, el que exigeix la llei és fer, en primer lloc, una avaluació d’aquests impactes i valorar, en segon lloc, si es poden acceptar, evitar o compensar d’alguna manera. En comptades ocasions, figures de protecció dels espais naturals o de les espècies, resulten barreres que impedeixen, de manera taxativa i per mèrit del valor intrínsec dels propis elements naturals, dur a terme l’activitat. En la majoria de casos, una anàlisi cost-benefici determina si val la pena i és justificat sacrificar la porció de territori afectada pels suposats grans beneficis que comportarà per a la nostra societat. En aquests casos, el millor que pot passar és que, pensant en termes de paper-moneda, es calculi el “capital natural” que es perdria i s’obligui a l’administració o empresa responsable del projecte a compensar l’impacte negatiu de l’actuació restaurant o creant nous hàbitats en algun altre punt del territori fins a recuperar un cert equilibri. S’actua, així, sota la premissa (errònia) que es pot substituir un tros de natura “consumida” amb “l’adquisició” d’un altre tros de natura només mitjançant una inversió econòmica, ignorant l’enorme complexitat i singularitat dels ecosistemes i les espècies que hi viuen. Com aquell qui intercanvia cromos: allargarem la pista d’aterratge de l’aeroport del Prat fins a cobrir un llacuna natural “protegida” sota la figura europea de Xarxa Natura 2000, però no patiu que ja excavarem un altre forat, el doble de gran, en algun altre lloc i l’omplirem d’aigua i ànecs. Aquestes operacions redueixen el medi ambient a un bé de mercat i intercanvi. L’interès econòmic s’imposa a la sostenibilitat ambiental.
Històricament, la dimensió social de la sostenibilitat ha estat encara més maltractada i incompresa que l’ambiental. En els últims vint anys, però, Europa ha obligat els estats a prestar més atenció a la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques i això afecta processos com el disseny de plans espacials o programes de gestió dels recursos naturals. Malgrat aquests avenços, molts governs i administracions mai han acabat de creure en aquests mecanismes, i sovint han simulat processos participatius més que no pas han mostrat voluntat real d’escoltar la ciutadania i tenir en compte les seves aportacions. Quan hi ha hagut oposició a determinats projectes amb afectació territorial, les estratègies han tendit a virar cap a la deslegitimació i la injúria: “Aquests ecologistes ens volen fer tornar a l’edat de pedra” o “A l’Empordà no volen molins de vent perquè són egoistes i insolidaris”. Aprofitant aquest darrer exemple, en els últims mesos hem vist l’emergència d’una estratègia aparentment més amable, però que, com en el cas del medi ambient, redueix la qüestió de la sostenibilitat social a una qüestió de diners i compravenda, en aquest cas, d’interessos. Davant l’oposició de part de la societat alt-empordanesa a la construcció d’un parc eòlic terrestre a La Jonquera, la companyia promotora, Endesa, ha obert a la ciutadania la possibilitat d’invertir en el projecte, a canvi d’una part dels beneficis, en forma d’interessos. Les persones residents als municipis afectats per la instal·lació, a més, rebran un percentatge d’interès superior a les de municipis de la comarca que tindran afectació de lluny, sobre el paisatge, però no sobre el sòl del seu terme. La iniciativa ha estat rebuda, aparentment, amb tant entusiasme, que el govern espanyol ja ha manifestat la voluntat de fer una oferta similar per a la implantació del parc eòlic marí que es projecta davant la nostra costa. En definitiva, vincular l’interès econòmic de la ciutadania al desenvolupament del projecte per tal de mitigar les reticències de la població i fer oblidar els temors de degradació ambiental.
El pla pot sortir bé, però aquesta compra de voluntats no és equiparable a la sostenibilitat social. Qui podria, en realitat, invertir en un projecte d’energia eòlica? Només aquelles persones que tenen estalvis disponibles. Gent a qui les coses han anat prou bé i que estan en una fase de la seva vida en la qual no preveuen tenir necessitat de disposar del “racó” que han fet. Amb la seva inversió, part dels beneficis de l’eòlica generats pel conjunt de consumidors i consumidores es derivarien cap als grups inversors i gent amb les rendes més acomodades. És una política regressiva. La porció més empobrida o vulnerable de la població difícilment obtindria cap benefici d’aquesta iniciativa, mentre seguiria pagant la seva factura. És probable que sigui el mateix grup de població que menys preocupat està amb l’impacte paisatgístic d’uns molins de vent, perquè preocupacions més urgents té. També és molt probable que sigui la població empordanesa menys organitzada, que menys temps té per manifestar el seu parer i que menys vota o que, directament, no té dret a vot. Si es pretén fer veure que la sostenibilitat social, com l’ambiental, es pot comprar a cop de talonari, com a mínim caldria exigir que els beneficis es distribuïssin de manera equitativa, és a dir, millorant, sobretot, la situació de persones, sovint excloses, marginades i sense veu, que pateixen allò que s’ha anomenat “pobresa energètica”, els hagi estat o no oficialment reconeguda. Si no s’implanten mecanismes directes, sobre la factura, per garantir que l’eòlica contribueix a reduir la desigualtat en comptes d’ampliar-la, llavors l’alternativa ha de ser que la participació de la gent del territori no sigui a escala particular, segons el criteri de qui més té més guanya, sinó que siguin els organismes públics els que se’n beneficiïn primer, i redistribueixin després seguint un criteri d’equitat i justícia social.
