Deixant de banda la incertesa que ens envolta, que hem treballat a bastament en la primera part d’aquest article, avui ens centrarem a veure com evoluciona el nostre entorn cultural, literari, artístic, filosòfic, per sentir-nos-en part, o no…
El Metamodernisme
Cada cop sentim més parlar de “Metamodernisme”, no tant per les referències contínues al “metavers” (vegeu la tercera part d’aquest article) sinó per l’emergència de noves idees estètiques, artístiques, literàries i filosòfiques de reacció al Modernisme i al Postmodernisme.
- El Modernisme (del 1880 al 1960) va ser un estat mental i un codi cultural que es va formar durant el sorgiment de la ciència moderna i la Il·lustració. Emfatitza la raó i la racionalitat, el poder de la ciència per desxifrar les veritats fonamentals sobre l’univers, el capitalisme i la idea del progrés humà. També emfatitza la individualitat i els drets humans universals. El Modernisme intenta fugir de les limitacions de la tradició emfatitzant la invenció, la intenció, veient les capes de sota la superfície com estructures essencials i delimitant clarament les línies, la classificació o tipologia de les coses. La seva pròpia limitació és que sovint no reconeix les interrelacions, els contextos i la saviesa de les estructures i del coneixement evolucionat orgànicament, les perspectives des dels marges, etc. Exemples: el moviment Bauhaus en arquitectura, la música de dotze tons de Schönberg, novel·listes com Virginia Woolf (vegeu l’article d’Adrià Arboix del 9/11/2022) i James Joyce, artistes visuals com Picasso i Dalí, i l’origen del cinema com a forma d’art.
- El Postmodernisme (del 1960 al 2000) pretén corregir l’arrogància del Modernisme a través de la ironia, la juxtaposició lúdica, cridant l’atenció a les subcultures que estan fora de la cultura dominant, la recuperació de patrons tradicionals rebutjats pel Modernisme. La visió postmoderna ofereix una crítica escèptica del coneixement modernista i conclou que el coneixement que generem sempre és contextual. L’argument postmodern és que hi ha una fusió inevitable de la veritat amb el poder social. Va ser consolidat per filòsofs com Jacques Derrida, Paul Feyerabend i Michel Foucault. Sovint anul·la un sentit de significat o propòsit i desinfla la dimensió afectiva i la subjectivitat interior. Exemples: els compositors clàssics minimalistes John Cage i Steve Reich; la música rock en general, i dins d’aquesta, els gèneres Punk Rock, New Wave i Rock alternatiu dels anys 80 i 90; novel·listes com William S. Burroughs, Thomas Pynchon i Bret Easton Ellis; artistes visuals i conceptuals com Andy Warhol, Yoko Ono i Robert Rauschenberg; arquitectes com Frank Gehry i Robert Venturi que van desafiar l’austeritat i el funcionalisme modernistes; cineastes com Quentin Tarantino i David Lynch.
- El Metamodernisme (del 2000 al present) reacciona o abraça aspectes dels epistemes anteriors. La motivació central del Metamodernisme és protegir l’experiència sentida, interior i subjectiva, de la distància irònica del Postmodernisme, el reduccionisme científic del Modernisme i la inèrcia anti-individualista de la tradició. El concepte de Metamodernisme es consolida a partir que en 2010 Timotheus Vermeulen i Robin van den Akker varen publicar el text fundacional “Apunts sobre el Metamodernisme” en el “Journal of Aesthetics and Culture”. Els artistes/obres d’art representatius inclouen: la música de Sufjan Stevens i Jenny Lewis; programes de televisió com Community and Modern Family; l’arquitecte Freddy Mamani Silvestre; cineastes com Wes Anderson i Miranda July; novel·listes com Dave Eggers, Elif Batuman i Jennifer Egan. Entre els més icònics referents es troben els creadors nord-americans David Foster Wallace, Anabel Daou, Donald Glover i Bo Burnham.
Alguns dels teòrics del moviment expliquen que la sensibilitat meta-moderna “pot ser concebuda com una mena d’ingenuïtat informada, un idealisme pragmàtic”, característica de les respostes culturals als recents esdeveniments globals com ara el canvi climàtic, la crisi financera global, la inestabilitat política i la revolució digital. Afirmen que “la cultura postmoderna del relativisme, la ironia i el pastitx” s’ha acabat, i és reemplaçada per una condició post-ideològica que emfatitza el compromís, l’afecte i la narració.
Els paradigmes filosòfics metamoderns tendeixen a emfatitzar elements com l’holisme; ciència de la complexitat, teoria de la informació i cibernètica; perspectives de desenvolupament sobre l’emergència; els mitjans per conciliar les ciències naturals i socials; un èmfasi en el potencial que vincula consideracions científiques i humanístiques.
L’Ecologia profunda i l’Ecologia fosca
Estem enmig d’una crisi climàtica global de la qual som la causa principal. Aquí és on la reflexivitat —sortir dels pensaments i creences més profunds— esdevé urgent a nivell mundial. Si no reconeixem que nosaltres mateixos i les nostres creences més estimades som/són nosaltres/elles mateixos/es els problemes, com podem abordar eficaçment aquesta crisi global?
Amitav Ghosh ens ha advertit que les veritats inqüestionables de les nostres creences polítiques i econòmiques ara obsoletes (com els “individus” sobirans, la “propietat privada”, les “nacions”, el “creixement” econòmic infinit sense conseqüències”) són impotents per a abordar aquestes crisis ecològiques i, de fet, només serveixen per agreujar-les i empitjorar-les incommensurablement.
Aquí és on moltes formes tradicionals d’humanisme clarament fracassen. L’humanisme ha estat criticat amb justícia com a antropocèntric, és a dir, massa centrat en l’espècie humana a costa d’altres formes de vida i xarxes ecològiques més profundes. Un humanisme veritablement còsmic, però, s’estén a través de l’ordre natural a l’univers. Humanitza totes les formes de consciència, allà on es trobin.
“L’Ecologia profunda” és un ampli moviment espiritual i filosòfic que es remunta a l’intel·lectual i activista noruec Arne Næss (1912 – 2009), filòsof de formació i estudiant de Mahatma Gandhi (1869 –1948). La seva afirmació bàsica és que som una part íntima d’un ecosistema més gran i, per tant, hem de tenir cura de l’ecosistema no com una col·lecció d’objectes morts o recursos neutrals “allà fora”, sinó com si del nostre propi cos es tractés.
Aquesta visió del món veu una vida ecològica profunda com una expressió d’autodefensa i autocuració, ja que som el món natural.
Amb un esperit similar, l’estudiós de la religió i la naturalesa Bron Taylor ha escrit sobre el que ell anomena “Religió verda fosca”. Taylor la defineix com qualsevol cosmovisió espiritual que entén i tracta el món natural com a sagrat o, en definitiva, significatiu per dret propi, i no com una “creació” separada d’un déu extern.
En “l’Ecologia fosca” Timothy Morton dibuixa una estructura de bucle del pensament ecològic que ell anomena “ecognòstic”, que defineix com “un saber que es coneix a si mateix”. Troba aquest coneixement directe, en el simbolisme gnòstic antic, particularment en el símbol de l’ouroboros, o la serp que es mossega la seva pròpia cua. Aquesta estructura de bucle es va mostrar de manera espectacular en una de les pel·lícules preferides de Morton, “Blade Runner”, la clàssica pel·lícula negra de ciència-ficció del 1982 dirigida per Ridley Scott i basada en la novel·la de Philip K. Dick del 1968, “Els androides somien xais elèctrics?” Blade Runner compta amb un protagonista anomenat Rick Deckard, que es passa tota la pel·lícula caçant replicants, o androides, només per sospitar, segons la lectura que en fa Morton, que ell mateix pot ser un replicant.
Bibliografia
- https://www.raco.cat/index.php/Forma/article/download/344113/435189
Freinacht, H. (2017) The Listening Society: A Metamodern Guide to Politics, Book One. Metamoderna Aps.
https://es.wikipedia.org/wiki/Metamodernismo
- https://medium.com/what-is-metamodern/after-postmodernism-eleven-metamodern-methods-in-the-arts-767f7b646cae
- https://www.metamoderna.org/metamodernism/
- https://www.blogdepsicologia.com/ca/que-es-el-metamodernismo-psychology-today-reino-unido/
- Kripal, Jeffrey J. (2022) El Vuelco: Epifanías de la mente y el futuro del conocimiento. Atalanta. Girona 06/04/2022.
- Ghosh, A. (2017) The Great Derangement: Climate Change and the Unthinkable. (El gran trastorn: el canvi climàtic i l’impensable) The University of Chicago Press.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Ecologia_profunda
- https://lab.cccb.org/ca/timothy-morton-una-ecologia-sense-natura/
- https://hmong.es/wiki/Bron_Taylor
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Ouroboros
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Els_androides_somien_xais_el%C3%A8ctrics%3F
