Argumentava en el meu últim article sobre la importància i la necessitat del diàleg per debatre, consensuar i arribar a acords en la política. Sempre val més un acord, encara que no sigui el que s’espera, que un desacord. En la vida política, especialment en les relacions entre els estats, el diàleg pren forma de diplomàcia, a la qual els estats dediquen molts diners, plasmats en la gestió de les relacions exteriors, que posen en mans de cònsols i ambaixadors i també del mateix Departament d’Exteriors.
Normalment aquestes institucions passen desapercebudes i se’ls atribueix una vida tranquil·la i de cert nivell intel·lectual, cultural i econòmic. Però, quan van mal dades, tenen l’obligació de gestionar d’una manera adequada els conflictes entre els estats. De fet, es tracta de portar a la via del diàleg i del consens situacions que, si no evolucionen bé, poden acabar en conflictes greus, fins i tot en guerres.
I això és el que passa actualment a l’entorn del conflicte d’Ucraïna, que s’ha anat enverinant i, si no es fa un esforç diplomàtic, podríem arribar a tenir un conflicte bèl·lic. Es tracta d’entendre el perquè dels moviments de l’altre. Això tan senzill costa molt d’aplicar, perquè, sense adonar-nos-en, analitzem la situació des de la nostra òptica i els nostres interessos, i ens sembla que l’altre, que també sol fer el mateix, ens hauria d’entendre a nosaltres. De fet, si les diferents parts no fan l’esforç d’entendre l’altre, els conflictes acaben en enfrontaments. I aquí és on entra en escena la diplomàcia, cercant punts que permeten anar avançant cap a posicions d’entesa o almenys de sortir de l’enfrontament per arribar finalment al consens i l’acord definitiu. Naturalment, aquest acord s’aconseguirà si cada part cedeix un espai de la seva raó, de manera que s’arribi a una entesa que no és la que voldria cap de les parts, però que els permet presentar-se als seus amb un acord acceptable.
Aquest escenari d’acció diplomàtica és el que les parts, la UE clarament i els EUA i Rússia amb la boca petita, manifesten que és el camí adequat per afrontar el conflicte. Esperem que sigui així i que es vagin entenent els motius que han dut Rússia a situar-se militarment davant la frontera d’Ucraïna. No volen que l’OTAN s’ampliï a estats propers a la frontera i argumenten les seves raons de seguretat i de respecte. Naturalment, la UE també té els seus motius de seguretat i de gestió de l’energia, i els EUA els seus, propers als de la UE, i que se centren a garantir i incrementar la seva àrea d’influència mitjançant l’OTAN. I amatent al conflicte hi ha la Xina, que ja ha manifestat el seu suport a Rússia, un fet que fa pensar que el conflicte d’Ucraïna amaga uns moviments geoestratègics de gran abast, com pot ser el futur paper de poder de la Xina, que ja té molta influència a l’Àfrica, i Rússia com a aliats. Als europeus el que més ens convé és que la diplomàcia guanyi i que aquests moviments militars acabin en un acord que, a poc a poc, torni les coses al seu lloc. Tots hi sortirem guanyant.
