Recordo que una de les coses que més em costava suportar en la meva adolescència eren les frases dogmàtiques, aquesta espècie de “ho prens o ho deixes” amb què ens educaren els escolars dels anys 60.
“És així i punt en boca, perquè ho dic jo” solia ser l’última paraula, la que precedia el silenci que se’ns imposava a la taula familiar, i fins i tot al carrer, quan tractàvem de divertir-nos i algun xaval més alt, més fort i més xulo que tu tancava una discussió de manera definitiva.
Segurament és així en gairebé tots els racons de la terra, però sóc dels que creu que la superioritat impostada i l’arrogància són una part important del perfil de la nostra personalitat. Bascos, gallecs, catalans, andalusos, madrilenys, murcians… en diferent mesura, tenim un rampell de certa xuleria, encara que segurament algun psicòleg molt avançat en diria “autoestima arrelada”.
Aquesta superioritat i tendència al dogmatisme es confon de vegades amb una personalitat forta. “Escolta, el teu fill sí que té les idees clares”, he sentit alguna vegada després que un jove llicenciat fixés una veritat dogmàtica amb una veuassa contundent i una bon cop de puny sobre la taula.
Sí, és veritat i pot ser que la majoria de nosaltres hàgim caigut en el fet de poder tenir tota la raó en més d’una ocasió, de la mateixa manera que hem anat a parar a l’altre extrem quan les coses ens han anat mal parades. És la batzegada cap al derrotisme, aquell moment en què un arriba a la conclusió que no val per a res, o per a quasi per a res, i desapareixen de la teva memòria aquelles coses que durant la teva vida et feren sentir realment gran.
Tot el que s’ha escrit fins ara és de calaix i comú en les persones i no em produeix més inquietud si no m’ho miro des de la perspectiva del ramat, perquè llavors la cosa es pot complicar. La història del món està plena de les conseqüències d’enfrontaments entre nacions i sobre aquests hi ha molts llibres bons.
He llegit Nos vemos allí arriba, de Pierre Lemaitre, últim premi Goncourt, i ho he fet gairebé d’una tirada mentre no dormia, ni menjava, ni era sota la dutxa. Perquè descriu amb un realisme admirable la descomposició humana i social que succeeixen en el temps a un conflicte bèl·lic, en aquest cas la Primera Guerra Mundial. Viatges a través de les seves pàgines fins als capil·lars del desastre, aquests que desapareixen en l’oblit quan se signa la pau, en aquest cas el Tractat de Versalles. Els soldats Albert Maillard i Édouard Pericout protagonitzen una trama gairebé detectivesca malgrat el drama que amaga i en què el pervers D’Aulnay-Pradelle situa el lector en la realitat que si la guerra és un negoci de no gaires, passa el mateix amb la postguerra.
En passar l’última pàgina em vaig quedar amb la idea que en les històries que no acaben impreses i enquadernades, potser hi hagi també personatges semblants als creats per aquest escriptor francès. Són aquests que es fiquen al sac dels efectes col·laterals que els grans errors tenen en els ramats humans als quals em referia línies amunt.
I tiro aquí del caïnisme, la tercera idea del meu titular d’avui, massa present en la societat en què ara vivim. És cert que no ens aixequem un sol matí sense un xic més pel que preocupar-nos… i la veritat és que els assumptes que escoltem a la ràdio o llegim en els diaris són de gran pelatge: econòmics, polítics, ètics o de simple i rotunda irresponsabilitat. Li deixo a vostè, lector, que busqui els exemples per a cada un d’ells.
Al meu cap li preocupa més que res el tarannà radicalment hostil que de vegades percebo en la defensa encesa de les posicions pròpies, molt legítimes, o en les crítiques despietades, a degollament, dels que defensen altres idees, també molt legítimes. Crec que així no anem enlloc.
No sé si m’entenen.
