Economia de les desigualtats

Ja fa alguns anys, sobretot des de principis d’aquest segle XXI, diversos economistes s’han preocupat per les diferències trobades en diverses mesures de benestar econòmic entre els individus d’un grup, entre els grups en una població, o entre països.

Destaquen les aportacions d’Anthony B. Atkinson el 1970 i la més recent de Thomas Piketty “L’economia de les desigualtats” en català el 2014 (l’original és del 1997).

Els economistes es centren generalment en tres indicadors:

  • Riquesa
  • Ingressos
  • Consum

El tema de la desigualtat econòmica és rellevant per les nocions d’equitat(1) i d’igualtat d’oportunitats(2), conceptes de justícia social que defensen la igualtat real i contrastable en drets humans, civils i polítics, econòmics, socials i culturals.

  • L’equitat, en l’economia del benestar es refereix a la igualtat de possibilitats de vida independentment de la identitat, per proveir a tots els ciutadans d’un mínim bàsic i igual d’ingressos, béns i serveis o augmentar els fons i els compromisos per a la redistribució.
  • La igualtat d’oportunitats significa que, entre d’altres coses, els sol·licitants de treball són tractats de manera similar, no afectats per barreres artificials o prejudicis o preferències, com ara circumstàncies de naixement, criança, amb parents o amics ben connectats, religió, sexe, ètnia, raça, casta, o atributs personals involuntaris com ara discapacitat, edat, identitat de gènere o orientació sexual. S’aplica igualment als drets d’habitatge, préstec i vot.

La qüestió de la desigualtat i la redistribució està al centre del conflicte polític. A grans trets, podem dir que tradicionalment el conflicte central oposa dues vessants:

  1. D’una banda, la posició liberal de dreta ens diu que només les forces de mercat, la iniciativa individual i el creixement de la productivitat permeten millorar en el llarg termini els ingressos i les condicions de vida -especialment, dels menys afavorits-, i que per tant, l’acció pública de redistribució, a més de ser moderada, s’ha de limitar a eines que interfereixin el menys possible amb aquest mecanisme virtuós.
  2. D’altra banda, la posició tradicional d’esquerra, heretada dels teòrics socialistes vuitcentistes i de la pràctica sindical, ens diu que només les lluites socials i polítiques poden alleujar la indigència dels més necessitats produïda pel sistema capitalista, i que la política pública de redistribució, per contra, ha d’arribar fins al moll del procés de producció per qüestionar la manera en què les forces de mercat determinen tant els guanys apropiats pels posseïdors del capital com les desigualtats entre assalariats.

En principi, aquest conflicte dreta/esquerra mostra que els desacords no es deuen a principis contradictoris de justícia social, sinó més aviat a anàlisis contradictòries sobre els mecanismes econòmics i socials que produeixen les desigualtats. De fet, hi ha cert consens pel que fa a diversos principis de justícia social: si la desigualtat es deu, al menys en part, a factors que els individus no controlen, com la desigualtat de les dotacions inicials llegades per la família o la bona o mala fortuna, dels quals els individus no són responsables, llavors és just que l’Estat tracti de millorar de la manera més eficaç la sort de les persones menys afavorides; és a dir, d’aquelles que van haver de lluitar amb els factors no controlables menys propicis. Les teories modernes de la justícia social expressen aquesta idea com a “regla maximin”: la societat justa ha de maximitzar les mínimes oportunitats i condicions de vida ofertes pel sistema social.

La desigualtat econòmica varia entre les societats, els períodes històrics, les estructures i els sistemes econòmics. Amb dades de 2019:

  • Les 86 persones més riques del planeta tenen tanta riquesa com els 3.600 milions de persones més pobres (informe Oxfam).
  • A Espanya, el nombre de milionaris es multiplica per 5 entre el 2010 i el 2019 fins arribar a 979.000 persones segons es desprèn de l’Informe de la riquesa mundial 2019, elaborat per Credit Suisse Research Institute i publicat el passat dia 20 d’octubre. L’informe estima que en els pròxims 5 anys la xifra creixerà un 42% i es situarà en 1.394.000 persones el 2024.
  • Espanya ja està en el primer lloc dels 27 països de la Unió Europea amb més desigualtat social.
  • La taxa AROPE, que mesura la població en risc de pobresa i exclusió social, segons dades de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) entre el 2007 i el 2014, ha passat del 20,8% al 26% a Catalunya [del 23,3% al 29,2% a Espanya i del 21,8% al 23,4% a la zona euro].
  • L’índex S80/S20 (la raó entre els ingressos del 20% de la població amb ingressos més elevats i els ingressos del 20% de la població amb menors ingressos) el 2016 (darrer any disponible) va ser de 5,2 per la UE dels 28, 5,7 per Catalunya i 6,7 per Espanya. [cóm més alt pitjor].

Què ens diu, tot això?

Les xifres qüestionen l’efectivitat del sistema de garantia d’ingressos mínims que tenim a Espanya i a Catalunya.

També sembla que a Catalunya hi ha una predisposició més gran que no pas a l’estat espanyol a un bon repartiment de les rendes en els moments en què les coses van bé. Aquí tenim una assignatura pendent ben evident: la dels mals moments.

En tercer lloc, més que comparar la nostra situació amb l’estat espanyol, hem d’acostumar-nos a comparar-la amb la zona euro –hi som molt més a prop en termes de desigualtat–, que ha de ser la nostra referència:

  • Els Països Baixos, Noruega, Bèlgica i Finlàndia tenen el índex S80/S20 per sota de 4. Aquests són una bona referència.
  • Itàlia, Espanya, Grècia, Lituània, Romania i Bulgària, per sobre del 6,3, amb Bulgària al capdavant (8,2). Aquestes, és clar, no han de ser les nostres referències.
  • Per tenir un punt de vista fora de la Unió Europea, diguem que als Estats Units la ràtio és de 8,5. Però allò és un altre món…

    Fotografia del carrer Sha Po de Xiamen / Imatge: CC0 Public Domain / maxpixel