Montse Bassa, diputada al Congrés dels Diputats per ERC (II)

I ara que vola sola, quin és el seu objectiu?
El meu objectiu el tinc claríssim. He après que vull viure en un món on no hi hagi aquestes vulneracions de drets que estem vivint. Viure en una justícia social que sigui molt més clara i on no ens trepitgin la llibertat. Els presos per mi són el primer tema que hem de resoldre, però no és la finalitat. La finalitat és arribar a una república catalana i independent.

Creu que ho aconseguiran?
Jo crec -i ho crec sincerament, si no, no estaria amb això- que l’aconseguirem. Amb tot el que ens ha passat hem après que s’ha de ser a Madrid, perquè l’estat és molt poderós i ens ha fet el mal que ens ha fet, i per tant necessitem gestionar la ràbia que sentim i arribar a uns acords per poder sortir-nos-en i fer un referèndum. A la comissió del 155, l’Oriol Junqueras va dir clarament que hi havia un centenar llarg de països que han aconseguit el referèndum. Per què nosaltres no l’hem de poder fer? No estem demanant res que sigui tan complicat com votar. Tinc l’esperança que ho aconseguirem. Però ho aconseguirem no perquè els convencem, sinó perquè ens necessitaran. El món on estic ara, cada vegada que hàgim d’aprovar qualsevol cosa que els interessi, necessitaran els nostres vots. Aquí és on hem de jugar a negociar.

Així és com heu aconseguit la taula de diàleg.
Exacte, és com hem aconseguit la taula de diàleg. I a més a més, tenim molt clar que no ens la volem apropiar com a partit. És una taula posada pel país. I volem que la decisió final no sigui de partit, sinó que la gent voti. I si no ens fan cas -perquè el tema està com està, i en política me n’he adonat que cada cinc minuts poden canviar les coses- doncs cap problema: ens aixequem de la mesa i tornarem a estar on estàvem ara. Però per provar-ho no hi haurem perdut res.

“Penso que les institucions no han estat a l’altura del carrer”

La situació del govern català a punt de desfer-se, pot influir en la mesa de diàleg?
Realment se’m fa difícil respondre’t perquè a mi aquest escenari no m’havia passat pel cap. Per mi era impensable que en aquest moment, amb tot el que ha costat arribar aquí, es tiri tot per la borda. Estem parlant d’una pancarta, d’un simbolisme. Trobo molt injust tot el que està passant, però d’aquí a tirar-ho tot per la borda… Penso que amb tot el que ha costat, la gent sigui d’un partit o de l’altre, seran prou responsables. Perquè si no, és per dir pleguem.

Està enfadada amb la gestió que s’ha fet?
Sí. Estic enfadada perquè la meva germana i jo ho vivim no només des de la política, també ho vivim com a familiars. I quan pagues un preu tan alt de presó, costa molt entendre que la gent no es posi d’acord per coses que no són tan importants. I l’important és mirar més enllà del que passa avui en aquest moment i ara puntualment.

En aquest sentit, què en pensa del que va passar dilluns al Parlament?
Ho vaig passar molt malament. Per mi el Parlament és una institució màxima, i va ser vergonyós. Hi va haver una falta de consens previsible, perquè jo penso que ja es veia a venir el que passaria. Però també s’entén, perquè tots volem el mateix per dos camins diferents i no hem sigut capaços de fer un full de ruta consensuat i això no em sembla bé. Penso que les institucions no han estat a l’altura del carrer.

Vostè què hauria fet? Personalment com a Montse.
Des de fa molt de temps penso que la repressió és molt bèstia. El que ha fet la JEC és imperdonable, però és part de tot el que estan fent. Estem parlant d’un cartell penjat que després es va treure al cap d’unes hores. Tirar-ho tot per la borda per això és una bestiesa perquè hi ha gent que passa un sacrifici molt més gran. Jo el que hagués fet era continuar defensant la presidència del senyor Torra, perquè és el nostre president. Deixar-lo sense vots aquests dos mesos, perquè per un vot no passava res si ell ho admetia. I mentrestant entre tots, unànimement i amb consens com et deia, buscar la solució com hem hagut d’anar buscant les solucions a cada una de les repressions. En portem moltes i per coses molt més greus que això. I tirar-ho tot per la borda per una pancarta és fort.

De fet, ahir a la comissió del 155, molts dels presos polítics van expressar que volien unitat.
Exacte. I jo estava encantada, perquè no ho deia només gent del partit polític d’ERC. Qui ho va expressar més contundentment va ser en Jordi Turull. I també ho va expressar en Joaquim Forn. I jo penso igual que ells. La Dolors va ser bastant dura, en un moment ho va dir molt clar, va dir “prou de postureig” en el sentit de dir “ei, anem per feina i mirem-ho amb intel·ligència de llarg termini”. És que el govern anterior estava molt cohesionat, i és el que ens falta ara. I el que jo veig és que al Parlament no es pot deixar de treballar pel dia a dia. El nostre objectiu és la independència de Catalunya, però sense deixar de treballar pel dia a dia. Les dues coses han d’anar juntes.

“El govern anterior estava molt cohesionat, i és el que ens falta ara”

Quan hagi aconseguit el seu objectiu, deixarà la política?
Quan surti la Dolors de la presó? No. Jo no he entrat en política per treure la Dolors de la presó. He entrat en política com una servidora pública, perquè penso que puc ajudar -si no, no ho hauria fet- expressant públicament el que pensa molta gent. Penso continuar fins a aconseguir l’objectiu. El dia que siguem independents, no tinc cap problema en tornar a la docència. Jo sóc molt feliç en la meva vocació que és ensenyar. Penso que els polítics som servidors i hi ha d’haver relleus. No he vingut aquí per ocupar una cadira.

Creu que la meva generació veurà la seva retirada de la política, és a dir, la independència de Catalunya?
Espero! Això m’ho pregunta el meu fill també! Et seré sincera, ho tinc claríssim, un dia o altre sí. Però no sé a quin ritme perquè tot està costant molt. Però algú s’hauria pensat fa dos mesos que estaríem obligant els socialistes a asseure’s per intentar parlar d’una taula de negociació? Estar en política et demostra que les necessitats et fan canviar l’objectiu, ells pels seus interessos i nosaltres pels nostres. Això és la política: pactar i negociar. Per tant, és bastant imprevisible saber què passarà. Però que passarà segur, perquè cada vegada que hi ha hagut eleccions hem sigut més. La gent no deixa de votar independència. S’aconseguirà si el poble hi és i el poble ho vota.