Vents de modernitat

Ara fa unes setmanes, l’edició gironina del diari Ara obria portada amb un provocador titular: “El país de la tramuntana no produeix energia eòlica”. Reflecteix un debat que ja fa anys que s’arrossega al país i que no deixa de ser font de certa tensió entre diferents àrees del territori català, amb acusacions que l’Empordà és insolidari, i també en el sí dels moviments ecologistes. Rere el titular, però, hi ha diverses consideracions que cal fer.

En primer lloc, existeixen limitacions tècniques que fan que el titular de l’Ara sigui absurd. L’optimització de l’ús d’aerogeneradors (els molins de vent moderns) exigeix la presència d’una brisa de moderada intensitat i flux el més constant possible. Vents intensos, de fet, no ajuden a produir energia eòlica, sinó que obliguen a frenar la rotació de les aspes, per seguretat de l’estructura. La tramuntana, com bé sabem torroellencs i torroellenques, és un vent que, quan bufa, ho sol fer amb notable intensitat i, per contra, ho fa durant episodis breus, de pocs dies cadascun i repartits, de manera predominant, en determinades èpoques de l’any. No és, doncs, un vent gens atractiu per capitalitzar a través de parcs eòlics. Sí que es podria discutir, en canvi, si la resta de l’any l’Empordà i la resta de comarques gironines ofereixen una circulació atmosfèrica favorable per als molins de vent. El mapa eòlic de Catalunya revela que, a casa nostra, hi ha dues grans demarcacions on les condicions de vent són potencialment favorables. La més gran cobreix els territoris de l’interior i sud de Catalunya on, en l’actualitat, es concentren tots els parcs eòlics del nostre país. La segona s’ajusta com un guant al territori de la comarca històrica de l’Empordà, amb les taques de major idoneïtat ubicades al Cap de Creus i a la Serra de l’Albera, fent frontera amb França. També es distingeixen com a espais favorables alguns cims del Pirineu, però en cotes on seria poc realista plantejar cap instal·lació. Així doncs, en aquest sentit sí que pot costar entendre per què no hi ha més aerogeneradors al nostre entorn, més tenint en compte que Valldevià, a Vilopriu, Garriguella i la Serra del Pení, sobre Roses, van acollir en el passat instal·lacions pioneres.

Aquesta absència s’explica, en bona mesura, per dos factors. El primer d’ells és una legislació que impossibilita instal·lar parcs eòlics en espais naturals protegits. Bona part de les zones muntanyoses empordaneses on, en principi, es podria estudiar la construcció de molins, gaudeixen de diferents categories de protecció, començant per l’Albera, seguint per Cap de Creus, Montgrí, i acabant amb les Gavarres i, més al sud, Cadiretes. En segon lloc, hi ha factors culturals i econòmics, promoguts per discursos que vinculen el desenvolupament local a l’activitat agrària que manté els paisatges tradicionals de gran vàlua identitària combinats amb una oferta turística que vol fer una transició des d’una oferta de sol i platja cap a formes més arrelades en el territori, que valoritzin el seu patrimoni natural i cultural i els productes que s’hi produeixen. Se sol afirmar que els molins de vent causarien una contaminació visual que resultaria incompatible amb les aspiracions d’aquest model de desenvolupament. Que faria més mal que bé, vaja.

Valldevià

Aquest darrer punt és el més controvertit. Des de fora, se sol acusar la societat empordanesa d’estar defensant una posició “nimby” per rebutjar els parcs. El “nimby” és l’acrònim en anglès del que podríem denominar “no a casa meva”. La insolidaritat i hipocresia provindria del fet que la població empordanesa, en nom de la preservació ambiental, estaria rebutjant una infraestructura que, precisament, té uns beneficis ambientals evidents, en forma de producció d’energia neta. Estaríem dient que això del medi ambient està molt bé, però que no m’empastifin la postal que veig des de la finestra de casa meva. Des d’una part de la societat, sobretot des dels territoris de més al sud que reclamen un repartiment més just, això és un signe d’insolidaritat. Aquest judici tan sever parteix de l’assumpció que un parc eòlic és una càrrega, un sacrifici. La realitat, però, és que els municipis que acullen aquestes instal·lacions, netes i de baix risc, solen percebre’n uns ingressos econòmics que els permeten sostenir uns serveis públics i socials de primera categoria, fins i tot en micropobles altament envellits. Poden ser una font de riquesa enorme. També cal qüestionar l’amenaça que suposa la presència d’aerogeneradors per al desenvolupament de l’oferta turística. I és que som moltes les persones que veiem la presència de molins de vent com un tret atractiu, senyal d’una societat avançada, conscient del valor de preservar el medi ambient. Això sí, cal aprendre d’errors del passat i no concentrar desenes de molins al capdamunt d’una carena per benefici d’una elèctrica. Per minimitzar l’impacte paisatgístic, l’Observatori del Paisatge disposa d’una recopilació d’experiències exemplars en la implantació d’eòlica arreu d’Europa i el món, en podem aprendre molt. Per distribuir millor el benefici que l’eòlica pot aportar a un territori com l’empordanès, també es poden tenir presents iniciatives com la de la cooperativa Som Energia, de construcció de petites instal·lacions descentralitzades i finançades de forma col·lectiva per persones sòcies. En un context d’emergència climàtica és natural que, més tard o més d’hora, els molins de vent acabin arribant a l’Empordà, és important anar-ho assumint i tenir l’exigència, alhora, que s’haurà de desplegar seguint les millors pràctiques possibles, per al benefici col·lectiu. El passat mes de novembre, el govern de la Generalitat derogava el decret fins ara vigent en ordenació de l’eòlica a Catalunya, en ser considerat excessivament restrictiu. Així doncs, és d’esperar que en pocs mesos, amb una nova proposta, s’obri un debat important.

Parcs de vent

 

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment