Economia del Benestar (IV)

Ja portem uns quants anys, pràcticament des de principis de segle, sentint, llegint i escoltant  economistes i altres professionals quin és el futur econòmic i social que ens espera. Amb un espai de 5 anys, hem parlat des de les pàgines d’Emporion, entre d’altres coses, d’un món post-escassetat, de l’Economia de les desigualtats, de l’Era del desordre, de l’Economia ecològica, de la “Gran Transformació” amb el “buen vivir” i el “pluriverso“ com a exemples, de la Bioeconomia Circular i en aquests darrers 4 articles de l’Economia del Benestar. Alguna d’aquestes “visions” ens servirà per demà?

El Post-creixement

Després d’una era marcada per l’hegemonia del creixement, podem afirmar que ens dirigim cap a una era de post-creixement, amb diferents possibilitats: 1) Creixement sostenible; 2) Creixement zero (Steady-state); 3) Creixement verd i 4) Decreixement. Fem-hi un repàs:

1. Creixement sostenible 

El 25 de setembre del 2015, els líders mundials van adoptar un conjunt d’objectius globals per erradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom com a part d’una nova agenda de desenvolupament sostenible. El desenvolupament sostenible s’ha definit com el desenvolupament capaç de satisfer les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seves pròpies necessitats.

L’erradicació de la pobresa en totes les formes i dimensions és una condició indispensable per assolir el desenvolupament sostenible. Amb aquesta finalitat, cal promoure un creixement econòmic sostenible, inclusiu i equitatiu, que creï més oportunitats per a tothom, que redueixi les desigualtats, millori els nivells de vida bàsics, fomenti el desenvolupament social equitatiu i inclusiu i promogui l’ordenació integrada i sostenible dels recursos naturals i els ecosistemes.

Limitarianisme

L’economista i filòsofa belga Ingrid Robeyns proposa un món on l’acumulació de la riquesa tingui un límit i on els superrics siguin vistos com un problema. No el vol construir a punta d’impostos, sinó posant en discussió quina és la diferència acceptable entre el sou del gerent i el caixer.Robeyns és doctora en Economia a la Universitat de Cambridge. Treballa a l’institut d’Ètica de la Universitat d’Utrecht, Holanda. És la investigadora principal de The Fair Limits project (Límits Justos), un projecte finançat pel Consell Europeu de Recerca amb 2 milions d’euros per “problematitzar” les formes actuals de distribució de recursos econòmics i ecològics.

2. El creixement zero, desenvolupament zero o estat estacionari

Precedents

Al principi de la història del pensament econòmic, l’economista clàssic Adam Smith (1723 – 1790) va desenvolupar el concepte d’estat estacionari d’una economia: Smith creia que qualsevol economia nacional del món s’establiria tard o d’hora en un estat final d’estacionarietat. Fa cinquanta anys, corria l’any 1973 i el professor Lluís Racionero Grau (1940 − 2020) ens en parlava de creixement zero a la Universitat de Barcelona. Anava contracorrent i era titllat d’underground però la seva argumentació era absolutament vàlida i encara ho és a dia d’avui atesos els canvis viscuts.

Tot va començar el maig del 68 i, poc després, l’estiu del 1970, un equip internacional d’investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts va començar un estudi sobre les implicacions del creixement continuat a tot el món i els impactes de l’augment de la població del planeta, la producció agrícola, l’esgotament dels recursos no renovables, la producció industrial i la generació de contaminació. El resultat de l’estudi “Els límits del creixement” va ser publicat l’any 1972: el missatge d’aquest llibre encara es manté avui dia: els recursos entrellaçats de la terra, el sistema global de la natura en què tots vivim, probablement no puguin suportar les taxes actuals de creixement econòmic i de població molt més enllà de l’any 2100 (…).El llibre contenia un missatge d’esperança: ”l’home pot crear una societat en la qual pugui viure indefinidament a la terra si s’imposa límits a si mateix i a la seva producció de béns materials per aconseguir un estat d’equilibri global amb la població i la producció, en un equilibri acuradament seleccionat”.

L’Steady-state (el desenvolupament zero actual) 

A mesura que les crisis ambientals augmenten, els imaginaris socials alternatius que siguin viables requereixen una major sensibilitat ecològica per ajudar a emmarcar accions que puguin conduir al benestar de les persones i del planeta. L’economista ecològic Herman Daly (1938 – 2022) va afirmar que el creixement econòmic que disminueix la salut i el benestar és un creixement “antieconòmic”, perquè els costos ambientals i socials negatius del creixement superen els beneficis econòmics d’una alta producció. Una estratègia per abordar aquest problema, que és probable que sigui impopular entre els gestors i els responsables polítics obsessionats amb el creixement, és limitar el creixement, crear suficiència i centrar-se en els serveis (en lloc dels productes per se) per satisfer les necessitats dels ciutadans. En aquesta visió del món menys és més, el petit és bonic i l’ideal econòmic és el d’una economia en estat estacionari. 

Una economia en estat estacionari és una economia estructurada per equilibrar el creixement amb la integritat ambiental. Una economia en estat estacionari busca trobar un equilibri entre el creixement de la producció i el creixement de la població. Hi ha menys productes, menys capacitat de producció, la taxa d’extracció de recursos renovables és inferior a la seva regeneració, la contaminació està dins dels límits planetaris, les activitats econòmiques són de menor escala i el límit del creixement de la població està en línia amb els límits d’un planeta finit.

En una economia d’estat estacionari, la població seria estable amb taxes de natalitat molt semblants a les taxes de mortalitat i taxes de producció iguals a la depreciació o el consum de béns. Així el seu èxit es mesuraria per l’estabilitat del producte interior brut (PIB).Tot i que una economia en estat estacionari reconeix que hi ha límits al creixement, no necessàriament implica un decreixement en forma de contracció econòmica.

3. El creixement verd 

Investigadors, responsables polítics i líders empresarials han proposat l’ecoeficiència*, el desenvolupament sostenible i el creixement verd com a estratègies per abordar els reptes del creixement econòmic. Els cotxes més eficients en el consum de combustible, les tecnologies de motor alternatives com les piles de combustible d’hidrogen o les bateries i les tecnologies de reducció de carboni són exemples d’aquesta estratègia.

*Ll’ecoeficiència es refereix al valor d’un producte o servei que ha produït una empresa en relació amb l’impacte mediambiental que té durant tot el cicle vital.

Creixement verd vol dir fomentar el creixement i el desenvolupament econòmics alhora que es garanteix que els actius naturals continuïn proporcionant els recursos i serveis ambientals dels quals depèn el nostre benestar. El creixement verd no és un substitut del desenvolupament sostenible. Més aviat, diuen els seus defensors, proporciona un enfocament pràctic i flexible per assolir un progrés concret i mesurable en els seus pilars econòmics i ambientals, alhora que té plenament en compte les conseqüències socials de l’ecologització** de la dinàmica de creixement de les economies. L’objectiu de les estratègies de creixement verd és garantir que els actius naturals puguin oferir tot el seu potencial econòmic de manera sostenible. Aquest potencial inclou la prestació de serveis crítics de suport vital: aire i aigua nets, i la biodiversitat necessària per donar suport a la producció d’aliments i la salut humana. Els actius naturals no són infinitament substituïbles i les polítiques de creixement verd ho tenen en compte.

** Conjunt d’accions destinades a fer que un producte, un procés, un estil de vida, sigui respectuós amb el medi ambient.

El maig del 2011, l’OCDE va ​​lliurar la seva estratègia de creixement verd als caps d’estat i ministres de més de quaranta països, que la van acollir com una eina útil per expandir el creixement econòmic i la creació d’ocupació mitjançant un ús més sostenible dels recursos naturals, l’eficiència en l’ús de l’energia. 

4. El decreixement

Els límits de les estratègies d’ecoeficiència, però, són massa evidents: els guanys de l’ecoeficiència es compensen com a conseqüència d’un consum addicional. Aquest efecte rebot, conegut com la paradoxa de Jevon, es produeix perquè la millora de l’eficiència redueix el cost relatiu d’utilitzar un recurs, que al seu torn augmenta la quantitat demandada. 

Una crítica més radical al creixement és la noció de decreixement, és a dir, contracció econòmica o reducció d’escala basada en la reducció dels fluxos d’energia i recursos d’una economia. El decreixement no és una teoria particular com a tal, sinó que és un concepte que pretén crear noves visions de les transformacions socials, ecològiques i econòmiques necessàries.El decreixement desafia les institucions que emmarquen les dimensions econòmiques, polítiques i culturals de l’imaginari social modern: el capitalisme i el neoliberalisme, argumentant que aquests paradigmes en les seves formes actuals han creat les crisis socioecològiques a què ens enfrontem.

En economia ecològica, el decreixement es descriu com una “reducció equitativa de la producció i el consum que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques a nivell local i global, a curt i llarg termini”. Tanmateix, el decreixement no consisteix només a produir o consumir menys sinó que també implica una repolitització de l’economia i una ruptura radical amb el pensament econòmic convencional, perquè les economies i les societats en creixement no saben com decréixer.

No hauria d’estranyar que hi hagi oposició política al decreixement, perquè en l’economia dominant el decreixement és equivalent a la recessió i la depressió derivades de la contracció del PIB. El decreixement distingeix el benestar i la prosperitat del creixement econòmic i té com a objectiu promoure la democràcia econòmica i la justícia social, i una preocupació per una distribució justa (intergeneracional i intrageneracional) dels béns (i els mals) econòmics, socials i ambientals en totes les línies de temps.

Imaginar una societat sense creixement suposa un repte formidable, però hi ha maneres alternatives d’organitzar activitats productives en una economia de postcreixement que proporcionin mitjans de vida dignes i utilitzin un baix rendiment energètic i material, activitats que creïn prosperitat sense creixement.La saviesa econòmica convencional ens diu que resistir el creixement condueix a la pobresa i al col·lapse econòmic i social, mentre que els coneixements ecològics postulen que els ecosistemes es col·lapsen en la recerca d’un creixement econòmic desenfrenat. 

És important qüestionar els supòsits impulsats per l’economia que impliquen que abandonar el creixement econòmic significa inevitablement viure en un món de pobresa, sanitat insuficient i educació de baixa qualitat (que, sens dubte, reflecteix la situació actual del món malgrat el “mantra” del creixement econòmic). Fins i tot alguns crítics del model de creixement, però, no veuen l’allunyament del creixement com una solució viable i argumenten que necessitem un tipus de creixement diferent per a la transició a una economia verda. Argumenten que el decreixement per se en forma de contracció del PIB global no conduirà a l’estabilització climàtica pel que fa al grau de reducció d’emissions que calgui. Alguns sectors de l’activitat econòmica, per exemple, el de l’energia neta, s’han de prioritzar per a un creixement ràpid i substancial, mentre que el sector dels combustibles fòssils necessita una escala i un abast de contracció similars.

De la mateixa manera, els serveis educatius i sanitaris han de créixer. Així, una societat postcreixement requereix un “decreixement selectiu” on les decisions polítiques es prenguin democràticament sobre quins sectors de l’economia han de decréixer i quins s’han d’expandir. La contracció econòmica mundial també comportarà pèrdues massives de llocs de treball i un augment de les dificultats per als pobres, i no hi ha polítiques establertes per fer front a l’atur massiu a llarg termini. 

“Actualment, Europa viu com si tinguéssim 2,8 planetes, consumint massa recursos naturals i destruint el medi ambient. L’explotació dels recursos mundials està esbiaixada a favor d’aquells que ja són rics, amb milions de persones als països menys afavorits que treballen per atendre els mercats dels països d’ingressos alts, alhora que pateixen el pes de l’empitjorament de les condicions ambientals i d’un clima inestable. Però només tenim una Terra i, si volem mantenir-la, hem de canviar les nostres economies per viure dins dels límits planetaris, garantint alhora que les necessitats bàsiques i el benestar social siguin atesos per a tothom. Només així podrem evitar el desastre i garantir un món just per a tothom.” Climate of Change “Cap a una Economia del Benestar que serveixi les persones i la natura” 21 d’abril de 2021.