Al final, sembla que el cosí de Mariano Rajoy tenia raó en relació amb les incerteses del canvi climàtic. Com advertia l’any 2007 el que posteriorment seria president del govern espanyol: “Yo sé poco de este asunto, pero mi primo supongo que sabrá. Y entonces dijo: He traído aquí a diez de los más importantes científicos del mundo y ninguno me ha garantizado el tiempo que hará mañana en Sevilla. ¿Cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años?”
Fins fa quatre dies podríem haver respost al cosí de Rajoy que gràcies a un amplíssim desplegament de sensors, satèl·lits, computadors i simuladors cada cop més potents, complexos i precisos, la comunitat científica pot elaborar models molt fiables de com serà el clima dels pròxims decennis, en funció de diferents escenaris de polítiques i comportaments humans. És el que porto anys predicant entre l’alumnat que passa per les meves classes. Els dic que la modelització física de l’atmosfera i la hidrosfera, per complexa que sigui, és la part senzilla del repte climàtic, i que ja fa temps que la tenim més o menys resolta, que ara només és qüestió de perfeccionar-la i augmentar-ne la resolució a les escales locals, sobre territoris concrets. On queden grans incògnites per investigar i millorar, els dic, és en dues àrees prou diferents. En primer lloc, en la comprensió de com funcionen els mecanismes de retroalimentació i punts d’inflexió. Un mecanisme de retroalimentació, per exemple, és el procés pel qual l’escalfament del planeta està facilitant la propagació d’incendis a latituds altes, siguin del Canadà o de Sibèria; amb la combustió, el carboni retingut pels arbres i els sòls passa a l’atmosfera, contribuint a exacerbar l’escalfament i, per tant, portant els incendis encara més cap cap al nord, en un procés que s’autoreforça. Com a exemples de punts d’inflexió podem tenir la mortalitat massiva de la selva amazònica o la fusió dels casquets polars. D’esdevenir-se, desencadenarien canvis irreversibles, amb gran rapidesa i de gran magnitud, però encara no sabem amb precisió en què consistirien ni com afectarien altres variables, com la vida a la terra. En segon lloc, sempre insisteixo que el repte més gran és saber desenvolupar estratègies reals i efectives de mitigació i adaptació als efectes del canvi climàtic que substitueixin les promeses buides, els compromisos a molt llarg termini i les polítiques fracassades que tenim en l’actualitat. Descobrir i comprendre els mecanismes que instigarien una autèntica transició socioambiental ens podria salvar d’haver de descobrir els efectes dels mecanismes de retroalimentació i dels punts d’inflexió empíricament, patint-los sobre la pròpia pell.
Aquest any 2023, però, està obligant, a tota la comunitat científica, a qüestionar aquests plantejaments. No només s’estan superant rècords de temperatura de l’aire, de l’aigua i de desgel, sinó que s’estan esmicolant les marques anteriors. A Catalunya, el rècord de temperatura màxima datava de tot just 2019, registrat a Alcarràs amb 43,8ºC. Aquest juliol, a Figueres, s’arribava a 45,4ºC. Els rècords de temperatura, normalment, en cas de batre’s, era per una o dues dècimes. Hem vist un salt de més d’un grau i mig. A l’altra punta de món, l’hivern austral ha deixat registres de gairebé 40ºC a Xile i l’Argentina a principis d’agost. El rècord de Buenos Aires, superior a 30ºC, superava en més de 5 graus l’anterior marca per un primer d’agost. A escala global, la temperatura mitjana més alta mai registrada datava de 2016, amb 16,92ºC. Aquest juliol es va arribar a 17,25ºC. Més de tres dècimes de diferència quan, a nivell global, els rècords haurien de marcar-los tot just unes centèsimes de grau. La temperatura dels oceans està trencant els seus rècords també per dècimes, i a l’Atlàntic Nord i regions del Pacífic la temperatura de l’aigua és uns 5ºC superior a la mitjana per l’època. A l’Estartit, els registres d’en Josep Pascual indiquen que, aquest mes de juliol, la temperatura de l’aigua del mediterrani ha estat més d’un grau per sobre de la mitjana dels darrers 25 anys. La cobertura de gel a l’Antàrtida també està marcant una tendència de rècord negatiu, cada cop més desacoblada del rang de valors dels anys i decennis anteriors.
Davant aquestes dades, la comunitat científica ha reaccionat amb desconcert. Una part reconeix que els models de què disposàvem han demostrat ser inadequats, per excessivament conservadors. Admeten que caldrà revisar procediments i incorporar paràmetres que, evidentment, no s’havien tingut en compte fins ara i que explicarien l’acceleració de l’escalfament i la concatenació d’uns rècords que arriben molt abans del que s’anticipava. Una segona línia de discurs és la que defensa una altra part de la comunitat científica, argumentant que, en realitat, els rècords que estem experimentant encara són consistents amb els models de projecció. El problema és que se situarien a la banda dels escenaris més negatius i d’escalfament accelerat, en combinació amb la concreció de mecanismes de retroalimentació i punts d’inflexió que ja s’havia advertit que podrien arribar si se seguia pel camí de la inacció. Una tercera línia argumental defensa que ja disposàvem dels models que anticipaven amb precisió la situació que estem vivint, però que van ser ignorats o descartats per pressions polítiques, essent titllats d’alarmistes i quedant confinats a una mena de “clandestinitat” entre cercles acadèmics i sense arribar mai a les mans d’institucions i persones responsables de fer polítiques climàtiques. Que cadascú triï quina de les tres argumentacions li resulta més convincent: la de “ens hem equivocat”, la de “hem fet tard”, o la de “vam decidir viure en l’autoengany”.
Quan la calor, la sequera i els incendis transmeten la impressió que el món se’n va en orris i el secretari general de Nacions Unides declara que ha acabat l’era de l’escalfament global i ha començat la de l’ebullició global, encara falta afegir que aquests rècords i impactes els estem vivint quan tot just es registra un augment del voltant de 1,2ºC sobre la temperatura del període pre-industrial. Els Acords de París de 2015 comprometen la humanitat a no superar els 2ºC d’escalfament. Si es complissin les polítiques vigents, ens encaminaríem a un escalfament de 3ºC cap a finals de segle, insuficients per assolir els compromisos firmats. Però és que alguns d’aquells models que ara veiem que cal revisar a l’alça apunten a més de 5ºC d’escalfament mitjà, en cas de no complir amb els compromisos. Per evitar aquest escenari catastròfic, moltes institucions i governs van declarar, a partir de l’any 2020, l’estat d’emergència climàtica. Vistos els resultats de com aquesta declaració ha afectat els nostres hàbits i emissions de gasos contaminants es pot dir que va ser un acte més simbòlic que efectiu. Aquest juny passat, per exemple, un altre dels rècords històrics que hem superat, i que datava del 2019, ha estat el de demanda de petroli: 103 milions de barrils al dia, segons l’Agència Internacional de l’Energia. No ens acabem de creure les alarmes, però la situació és, realment, d’emergència.
