Escric aquestes línies mentre se celebren, a Egipte, les jornades inicials de la cimera del clima d’enguany, la COP27. Si no hi ha sorpreses d’última hora, és previsible que, un cop més, el resultat de la trobada sigui decebedor, i que malgrat grans compromisos i petits avenços, els estats segueixin apostant per fiar-ho tot a l’adaptació de les nostres societats als efectes d’un clima profundament canviat per l’activitat humana, tot renunciant a fer una reducció ambiciosa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. És senyal que, o bé la classe política que pren aquestes decisions té molta fe en la humanitat, o bé que no ha entès res de la situació en la qual ens trobem, descrita per la recerca científica. Un parell d’anècdotes personals recents il·lustren els riscos d’aquestes possibilitats.
Fa uns dies vaig impartir una classe a alumnat de la UdG de primer curs del Grau en Turisme, d’entre 17 i 18 anys d’edat. Els vaig mostrar mapes amb la distribució dels climes del nostre planeta i, per a cadascun d’ells, en fèiem una breu caracterització. Incloïa un repàs de les estacions, les precipitacions mitjanes i el perfil de temperatura que podem esperar trobar en diferents regions del món. Quan va ser hora de parlar del clima oceànic, característic de bona part de l’Europa occidental, vaig recórrer a un gràfic amb els registres mitjans de temperatura i precipitació mensuals a la ciutat d’Amsterdam. S’hi veia com, històricament, la temperatura oscil·la poc al llarg de l’any, amb estius suaus, amb mitjanes diàries inferiors a 20 graus i nuvolositat i pluja abundant tots els mesos. Resulta que una alumna havia viatjat a la capital dels Països Baixos aquest estiu passat, i el que jo li estava explicant no encaixava gens amb el que hi havia viscut: temps assolellat i temperatures diürnes sempre per sobre dels 30 graus, amb una lleugera refrescada a la nit. No em va acusar de mentider, però poc se’n va faltar.
És veritat que l’alumna va tenir una mica de “mala sort” d’anar a ensopegar la seva visita en uns dies excepcionalment càlids. Però també és cert que aquests episodis cada cop en tenen menys, d’excepcionals: onades de calor com les viscudes a bona part d’Europa aquest estiu passat són cada cop més freqüents, extenses i intenses. La gràfica que jo li havia mostrat recollia les mitjanes de les dades climàtiques històriques, recollides entre els anys 1961 i 1990, que sempre s’han considerat com el patró de referència o “normal”. Tradicionalment, s’havia assumit que el clima és un factor estable, pràcticament immutable o imperceptiblement canviant, al llarg d’una generació humana. Gràfiques com les que vaig mostrar a l’aula servien de referència per determinar quin temps esperar en un lloc determinat en un moment de l’any amb certa fiabilitat. El canvi climàtic que hem desencadenat, però, desafia aquestes assumpcions, i si registrem tant rècords com mitjanes per a períodes recents, ens adonem de com s’estan accelerant l’escalfament i els seus efectes. El canvi és tal que, per a molt jovent, els registres climàtics de fa tot just 30 anys ja no descriuen la seva experiència sobre el planeta. Això ens obliga a distingir entre clima històric i clima actual. Aquest trencament és part del que, des d’alguns àmbits de la ciència, es defineix com l’antropocè, l’era geològica marcada per l’acció humana. Els impactes d’aquest trencament sobre l’economia, el medi ambient o la salut tot just comencem a percebre’ls, però tots els models indiquen que adaptar-nos-hi serà costós, difícil o, directament, impossible.
A casa nostra, l’estiu de 2022 també ha estat històricament calorós. Tant, de fet, que Girona ha estat la província espanyola on les temperatures màximes més s’han desviat dels registres històrics: més de 5 graus per damunt del que, fins ara, es podia considerar habitual. Tal com advertia el catedràtic Javier Martín Vide, però, el perfil d’aquest estiu pot ser el típic de les pròximes dècades. A la segona quinzena de setembre, però, va fer una refrescada. Aquells matins, algunes persones poc previsores amb l’organització del nostre vestuari vam sortir al carrer amb un dèficit manifest de roba, tot creuant-nos amb d’altres de més diligents que ja anaven amb pantalons llargs i algun tipus d’abrigall. El mes següent, però, va trair aquest col·lectiu de persones que ja havien fet el canvi de vestuari, portant un dels octubres més càlids de la història. El fort contrast que es percebia en la forma de vestir d’un i altre grup es va mantenir, però en aquesta ocasió el col·lectiu que patia les altes temperatures eren les persones de màniga llarga. El seu vestuari hagués estat adequat per al consum de panellets i moniatos a les Fires de Girona de fa 50, 40 o 30 anys, quan la fred marcava les memòries de l’efemèride que construïen successives generacions. El clima a l’era de l’antropocè, però, farà que, de mica en mica des del punt de vista d’una vida humana, però en un obrir i tancar d’ulls des de la perspectiva històrica, la màniga curta per Tots Sants sigui la indumentària oficial de la temporada.
L’anècdota ens permet constatar com ens n’és de difícil per a la majoria de les persones reaccionar adequadament davant un estímul ambiental tan evident per a la sensació de benestar com és un canvi en la temperatura ambiental, en un àmbit tan senzill com és el canvi de vestuari. Uns i unes vam passar fred uns dies, d’altres van passar calor els següents. Com a conjunt, vam passar ben bé dues setmanes vestint irracionalment per la nostra incapacitat d’adaptar-nos a la temperatura. Si ni tan sols amb un estímul directe i que afecta el nostre benestar individual immediat tenim la capacitat de reaccionar de forma consistent, hem de tenir fe queo tindrem la capacitat, com a societat, de reaccionar encertadament a uns estímuls molt més erràtics, indirectes i difícils de percebre pels nostres cossos com són canvis en les temperatures mitjanes estacionals o en els patrons de precipitació anual? No hi comptaria, per més que la ciència ens els mostri i ens adverteixi de les conseqüències.
