A finals de desembre i començaments de gener s’acumulen unes festes que ens conviden a comprar amb tanta força que, per a moltes famílies, suposen el temps de més forta despesa anual. És una activitat, la de comprar, que ha adquirit tanta importància en la vida moderna que bé podem dir que és la nova religió: anar de compres és la nova litúrgia; els centres comercials, els nous temples; la publicitat, l’evangeli renovat i els logos s’han convertit en els símbols i signes de la moderna religiositat que dóna sentit a l’existència.
Les generacions dels nostres avis utilitzaven ben poc el diner perquè era costum intercanviar productes. Els nostres avis consumien perquè per viure hem de consumir, però des de fa unes dècades s’han invertit els termes i ara sembla que hom viu per consumir, no consumeix per viure. Quan s’arriba a una exageració es cau en el terreny de la patologia i el consumisme seria la desviació del consum equilibrat per viure una vida de qualitat. Viure al marge d’aquest fenomen consumista no és pas fàcil, sobretot per als més joves, que no han tingut temps de formar-se una personalitat. La publicitat és tan brutal i la pressió social tan forta, que a vegades les persones que segueixen uns criteris de consum ordenats acaben marginades; són considerades extravagants.
Serà ben difícil sortir d’aquest cercle diabòlic perquè hem convertit el món en un mercat. Ja no és un món amb mercat com sempre havia estat, ara el món és un gran mercat proveïdor de felicitat i ens hem de preguntar si no és la gran buidor, la gran infelicitat de molts que sosté el mercat desproporcionat que és el consumisme. Està més que demostrat que consumir en desmesura no afecta les nostres satisfaccions vitals. En canvi, la Terra no pot suportar un excés de consum. Cada persona que viu als EUA necessita de mitjana 10,3 hectàrees de terreny per satisfer les seves exigències de consum; al Japó, 4,3; a Alemanya, 5,3, però les disponibilitats del planeta són d’1,7 hectàrees per persona. Actualment la petjada de la Xina és d’1,2 hectàrees i 0,8 la de l’Índia. Quin futur ens espera quan aquests països consumeixin com nosaltres? Un 80% dels humans viu sense automòbil, sense refrigerador ni telèfon, quin dret tenim nosaltres a frenar que adquireixin aquests béns dels quals nosaltres fa tants anys que gaudim? Per fer possible que tothom disposi dels béns bàsics, no és absolutament imprescindible que deixem aquesta malaltia del consumisme forassenyat?
La democràcia més genuïna és prendre’s seriosament la possibilitat de l’autodeterminació personal i com més sumem per anar cap a un consum responsable, més fàcilment aconseguirem invertir una situació que no pot pas durar. És clar que el consum responsable ha de començar per totes les administracions públiques; cal que donin exemple de contenció sensata. Tanta il·luminació a les vies públiques en aquests dies nadalencs, no requereix un replantejament per donar exemple? Seguirem el dia de Reis trepitjant la catifa de caramels que amb tanta desmesura s’han llançat alguns anys? A Torroella i als altres pobles del Montgrí i del Baix Ter, tindrem ajuntaments coratjosos per planificar de manera integral la despesa i la sostenibilitat, començant per evitar la contaminació lumínica? Assessoraran i premiaran amb els impostos aquells ciutadans que demostrin unes bones pràctiques? Són preguntes que aviat hauran de ser exigències.
