La persecució de la llengua catalana per part de la dreta espanyola que governa s’està convertint en una obsessió malaltissa. Darrerament en tenim diverses mostres, totes elles alarmants. Les Corts d’Aragó, amb el suport del Partit Popular i del Partit Aragonès (PAR) van aprovar el 9 de maig la llei de llengües, segons la qual el català que històricament s’ha parlat a la Franja de Ponent rebrà el nom de Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO). És una vergonya dir una llengua pel seu nom? Canviant-li el nom, canviaran la realitat? Més aviat ens hem de preguntar a qui beneficia aquesta voluntat de dividir una llengua i els seus parlants. La falta de respecte, la humiliació i l’atac a la dignitat de les persones que la parlen és tan descomunal com la ignorància dels qui han aprovat aquesta llei. Buscant la confrontació entre els parlants a cops de normativa no es modificarà la realitat. Esborrant qualsevol mostra de catalanitat al territori es farà el ridícul més trist davant la comunitat científica, perquè aquesta llei no resisteix el més mínim argument filològic. I això que parlen de crear una Acadèmia de la nova llengua! Se’n ressentirà molt l’ensenyament del català a les comarques de la Franja perquè on fins ara s’hi ensenyava català, quins llibres els faran estudiar als alumnes? Quina titulació demanaran al professorat? Els deixaran llegir Jesús Moncada, el gran autor de Mequinensa?
El català li fa nosa al govern de l’estat espanyol, que no ha recorregut al Tribunal Constitucional aquesta llei de les Corts d’Aragó, com ha fet altres vegades amb el que s’aprova al Parlament de Catalunya, sinó que l’ha admesa. Tenint com té el deure de respectar i protegir les llengües dels seus ciutadans, menysté el català, l’agredeix i l’humilia. Si apliqués el mateix criteri de divisió que s’ha aplicat al català de la Franja -i també del País Valencià- a les variants castellanes d’Andalusia, Cuba, Mèxic, Veneçuela, etc., quin regitzell de llengües, quin ball de sigles no tindrien? Quants diccionaris? Quantes enciclopèdies? Però en aquest cas sempre es refereixen a la unitat del seu idioma i dels milions de parlants que té.
Una altra mostra d’aquesta voluntat decidida d’anar esborrant el català del mapa la trobem en la nova llei d’educació del ministre Wert, la LOMCE, la llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Ensenyament, que si un miracle no ho evita (ja l’ha aprovada el consell de ministres), aviat entrarà en vigor. És una llei que té una clara intenció política recentralitzadora i és una ingerència inadmissible a les competències que té la Generalitat en matèria d’educació. És una llei que es vol carregar un model educatiu d’èxit, que ha tingut en la immersió lingüística una eina de cohesió social que ha evitat dividir l’alumnat per qüestions de llengua i d’origen. El ministre Wert ens vol redimir, vol que ens sentim orgullosos de ser espanyols, i atacant la llengua i modificant els currículums escolars per unificar-los a tot l’estat, no canviarà la història ni la realitat, més aviat el contrari.
Davant d’aquestes maniobres polítiques tan baixes, demagògiques, hostils i sovint cíniques, cal que ens preguntem: A qui beneficien? El nostre repte és respondre amb serenitat, amb unitat, fermesa i sense complexos, amb la convicció que tenim una llengua de cultura mil·lenària, que no n’exclou cap altra, que no és font de conflicte sinó d’integració i que no admet provocacions malintencionades ni ingerències que pretenen un retrocés en els avenços que democràticament ens ha costat tant d’assolir.
