Entre el 22 i el 25 de maig quasi 500 milions de ciutadans europeus dels 28 estats membres estan cridats a les urnes per a escollir els 751 eurodiputats que composaran el vuitè Parlament Europeu (2014-2019). Unes eleccions que se celebren en el punt àlgid de la crisi, amb uns estats més empobrits, unes societats esgotades i unes mesures d’austeritat que, globalment, han fet retrocedir l’estat de benestar arreu.
A l’Estat espanyol, un dels més afectats per la crisi, el 25 de maig s’hauran d’escollir 54 eurodiputats en una circumscripció electoral única. Històricament les eleccions europees han estat l’escenari per a vots de càstig contra els partits clàssics perquè els ciutadans europeus veuen el Parlament Europeu com una cosa llunyana que els afecta relativament poc. Però aquest és un greu error molt generalitzat. El Parlament Europeu ha anat agafant més força i les legislacions dels estats s’han de sotmetre a les directives emanades des de Brussel·les.
El nou Parlament que surti d’aquestes eleccions legislarà sobre àmbits tan importants com el Mercat Únic o les llibertats civils. Redactarà els pressupostos anuals de la Unió Europea, juntament amb el Consell Europeu, i tindrà competències per a supervisar o fiscalitzar la resta d’institucions de la UE, sobretot com es gasten els diners dels contribuents. I això, en la situació actual és molt important. Per tant la presència d’un bon nombre d’eurodiputats catalans a l’Eurocambra és imprescindible per a poder participar en la presa de decisions importants.
Si sempre és un bon exercici democràtic participar en les eleccions aquest any encara ho és més, perquè aquests comicis enceten tota la nova etapa de consultes a la qual seran cridats els catalans en un any i mig –consulta sobre el dret a decidir, eleccions municipals i generals-. A ningú se li escapa que la situació política actual va més enllà de la pròpia consulta europea i que els resultats de les eleccions europees s’hauran d’analitzar amb lupa per a extreure’n les conclusions correctes.
L’entrada a la UE el 1986 va significar per a l’Estat espanyol un salt en la seva modernització sense precedents. Ara la Unió Europea està més qüestionada tant per les seves polítiques econòmiques com pel seu funcionament polític. Però això no ha de fer créixer l’antieuropeisme. Al contrari, hem d’exigir que la democràcia i el respecte als drets humans continuïn sent l’estendard amb els qual els europeus tenen un lloc en el món. Hem d’exigir als nostres representants a Europa que treballin en aquest sentit. Que lluitin per construir una societat més justa, que posin per damunt dels interessos dels mercats els dels ciutadans i perquè aquests recuperin les ganes de continuar construint i participant activament en la construcció del projecte europeu.
