A finals de març es va presentar mundialment el nou informe sobre els impactes previstos derivats del canvi climàtic, realitzat per l’IPCC, l’organisme científic més reconegut en la matèria i dependent de les Nacions Unides.
A diferència del treball presentat a finals de l’any passat, i al qual em vaig referir al número d’Emporion del passat mes de novembre, aquest nou volum ja no analitza el clima futur, sinó que se centra en les conseqüències que tindran els canvis previstos arreu del món. Es refereix als impactes que es produiran sobre ecosistemes i societats, les vulnerabilitats que aquests presenten davant els canvis i presenta opcions per a l’adaptació a les noves circumstàncies quan això és possible. El nou informe segueix la tendència dels quatre anteriors, que des dels anys vuitanta adverteixen dels nefastos efectes que tindrà un increment generalitzat de les temperatures, alteracions en els patrons de pluges i l’augment del nivell del mar. Com sempre, gràcies al progrés científic, les novetats van més en la línia de millorar el detall amb el qual es formulen les prediccions que no pas a canviar-ne el sentit. De tota manera, amb els impactes sobre el medi ambient estudiats des de fa anys, els camps en els quals s’ha avançat més han estat els relacionats amb les societats humanes, i l’informe preveu l’emergència de més pobresa, migracions i conflictes vinculats amb el canvi del clima, sobretot en regions on la manca de recursos fa difícil adreçar o gestionar els canvis.
Mentrestant, al món actual, seguim veient com la inacció davant aquestes advertències continua essent majoritàriament dominant, amb governs que prioritzen objectius econòmics a curt termini i que obliden emprendre una iniciativa ferma i coordinada per desactivar una amenaça cada cop més evident. A casa nostra, el mes de març va superar alguns rècords de temperatura. A l’observatori de l’Estartit que gestiona Josep Pasqual, la nit del 16 de març s’hi va enregistrar una temperatura mínima de 17 graus, la més alta per aquest mes des que disposa de registres (i ja són 45 anys). Davant aquesta dada, alguns recorden que fa tot just quatre anys, el març de 2010, els torroellencs i les torroellenques vam viure una de les nevades més fortes que es recorden a la zona, de rècord. Mundialment l’hivern cru que han viscut als Estats Units s’ha fet servir també com a argument per desmentir les previsions científiques. Certament, mentre que les prediccions més generals relacionades amb el canvi climàtic es van confirmant, sempre pot haver-hi episodis excepcionals que van en la direcció contrària. L’important, però, és analitzar-ne la freqüència. En aquest sentit, recentment vaig poder consultar un informe elaborat pel CSIRO, l’organisme científic d’Austràlia, que comparava, al llarg dels anys, quants rècords s’havien batut amb relació a episodis extrems de calor (temperatura màxima, persistència d’onades de calor, temperatures nocturnes altes, etc.) i quants rècords s’havien batut amb relació a episodis extrems de fred (dies consecutius de gelades, temperatures mínimes, baixa temperatura del mar, etc.). El gràfic resultant mostrava com, al llarg de les darreres dècades, la majoria de rècords que s’han hagut de reescriure van vinculats a episodis anormalment càlids, mentre que els rècords que es trenquen corresponents a registres de fred cada cop són més inusuals.
L’estudi esmentat es referia al territori australià, però Austràlia és, juntament amb la conca mediterrània, una de les regions on les previsions d’escalfament són més unànimes i clares. A casa nostra, l’increment previst de temperatures i els canvis en els patrons de pluges cap a major variabilitat i més freqüència d’episodis extrems tindrà conseqüències sobre diversos sectors. Primerament, l’activitat agrícola s’haurà d’adaptar a una menor disponibilitat d’aigua i a unes temperatures que poden comprometre la producció de poma, vi i alguns cereals. El canvi de varietats pot ajudar a minimitzar l’impacte dels canvis, però una menor predictibilitat del temps és irremeiablement negativa. A les zones forestals, en un context més calent i sec, caldrà parar especial atenció al risc d’incendis. En una economia com la nostra, fortament dependent del turisme, les restriccions d’aigua poden restar atractiu al nostre territori, així com ho farà l’increment del nivell del mar, tot un repte per al manteniment de la superfície de les platges. La figura que acompanya aquest text, procedent d’un estudi de la Universitat de Girona en el qual vaig participar l’any 2009, mostra la pèrdua de platja que es pot produir a la zona de la Pletera amb una pujada de 10 centímetres (blau clar) i 25 centímetres (blau clar + blau fosc). Els pobles també s’hauran d’anar adaptant als canvis que es van produint, per exemple utilitzant més vegetació per esmorteir l’escalfament que produeix la radiació solar sobre les superfícies d’edificis i carrers i generalitzant la recollida de les aigües plujanes per a la seva reutilització. Res garanteix que no pugui tornar-hi a haver una nevada com la de fa quatre anys, però tot indica que els principals reptes aniran en una direcció molt diferent.