El passat 17 d’agost, va morir als 85 anys a Barcelona, Victor Mora, escriptor i guionista de còmics o historietes il·lustrades. Segurament als joves, aquest nom no els hi sonarà de res; no passarà el mateix, amb els que vam viure la joventut entre la segona meitat dels anys cinquanta i els seixanta, o si dic que va ser el creador i guionista de les aventures d’El Capitán Trueno, un dels grans herois de les historietes il·lustrades d’aquella època. -Prefereixo anomenar-les així, que no pas còmics-
Victor Mora, va néixer a Barcelona l’any 1931, i fou un dels més importants guionistes d’historietes il·lustrades dels nostres temps; autor de sèries de tant d’èxit com: El Capitán Trueno (1956), El Jabato (1958), El Corsario Verde (1960), etc., i també entre d’altres, de les novel·les: El cafè dels homes tristos, publicada el (1966), i guanyadora del premi Victor Català 1965, París flasch-back (1978), El tramvia blau (1985). etc. Al llarg de la seva dilatada trajectòria, Victor Mora va rebre diversos guardons, entre els que cal destacar: el de “Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres” atorgat pel govern francès l’any 1991, la Creu de Sant Jordi, el 1997, i el Gran Premi del saló del Còmic de l’any 1998.
En aquestes quatre línies, farem tan sols una petita ressenya de les historietes il·lustrades del Capitán Trueno, les més populars i les que més bé conec.
Les historietes, es van començar a publicar l’any 1956, i es convertiren ràpidament en un fenomen editorial sense precedents, fent dels seus protagonistes, uns dels grans herois dels joves de l’època. Recordo que quan tenia tretze o catorze anys, els dimecres a migdia desprès de sortir de l’escola, em donaven poc més d’una pesseta, i en faltaven cames per anar corrent a ca “l’Evaristo” a comprar el quadernet de l’aventura setmanal del Capitán Trueno, que el meu pare s’esperava tant com jo. Des de llavors, l’obra ha continuat present ininterrompudament a les llibreries en diferents edicions i col·leccions.
Tot i que l’autor mai va indicar d’on era exactament el personatge, alguns indicis i referències fan suposar que Mora, podria haver-se inspirat en el comte Hug IV d’Empúries. Així doncs, aquest cavaller de ficció, nascut als voltant de l’any 1162, podíem dir que era català i més concretament empordanès.
La seva vida, ideals i aventures, sempre he cregut que tenen una vaga reminiscència amb les del Quixot. El Capitá, com si fos un desheretat, fuig de les comoditats i el benestar d’una vida tranquil·la i sedentària, i fa camí a cavall, intentant defensar tota causa justa; lliberta als esclaus, fa que es revoltin els subjugats, i arrisca molt sovint la vida, lluitant contra tota forma de tirania o opressió; és un idealista, que per damunt de tot creu en la llibertat, la justícia, i en els valors de les persones.
Podríem dir que les primeres aventures, comencen quan ell i els seus amics decideixen anar a Terra Santa per lluitar en la tercera croada a les ordres de Ricard Cor de Lleó; posteriors aventures els portaran a Palestina, el Tibet, la Xina, Egipte, etc., i es creuaran amb personatges reals i de ficció tan diversos com Gengis Khan, el Dalai Lama, Saladí, Diego de Rivera, Ragnar Loghbroth, -pare de Sigrid- o el Mag Morgano, que li oferirà un dels seus millors invents: un globus aerostàtic, que permetrà al Capitán emprendre aventures en escenaris molt llunyans.
És inevitable, que el tarannà d’alguns dels seus inseparables amics, em tornin a recordar a altres coneguts personatges del Quixot.
En Goliat, també anomenat “Cascanueces”, un gegant bonàs i golafre, que només pensa en menjar, i sempre que la situació ho aconsella, a repartir “llenya” amb el seu descomunal garrot “Toma-toma”; podria ser molt bé el Sancho Panza de les aventures de Trueno.
Crispín, el més jove de tots, és el fill del comte de Normandia, gran amic del Capitán; la seva mare abans de morir, encomana la custòdia del nen a Trueno, que amb els anys, es convertirà en el seu fidel escuder.
Sigrid, la dama del Capitán, amb la qui manté un amor quasi platònic, no estan casats, comparteixen moltes aventures, s’estimen i conviuen junts, però sense fer vida marital. No recordo haver vist mai en cap historieta, que ni tan sols es fessin un petó de comiat. Podria ser l’especial Dulcinea de la sèrie.
A la dècada dels seixanta, els elements de diversió eren pocs i controlats; la tecnologia, comparada amb la d’ara era molt elemental, a nivell popular es desconeixia l’electrònica, i la televisió començava a implantar-se tímidament. Les aventures d’El Capitán Trueno, van representar un element afegit als pocs entreteniments que tenia el jovent de l’època. Amb un tiratge setmanal que superava els 300.000 exemplars, va contribuir a que molta gent, -entre els que m’hi compto- passéssim unes estones molt agradables fent volar la imaginació en aquell món de fantasia medieval.
Crec de justícia, que els que vam gaudir de les extraordinàries aventures del Capitán Trueno i els seus companys, rendim un modest homenatge al seu creador, ara que ha anat a reunir-se definitivament amb ells, per emprendre la que serà la última i definitiva aventura.
Gràcies Victor Mora, allà on siguis, continua lluitant amb els mateixos ideals que sempre van guiar als teus herois.
Escrivint sobre el creador del Capitán Trueno, seria un tant injust, no recordar i fer un reconeixement, a una altre persona que també fou peça clau en l’èxit de la sèrie: l’encarregada de modelar els cossos, i donar vida sobre el paper a aquells herois, em refereixo a l’extraordinari dibuixant, en Miguel Ambrosio “Ambrós” (1913-1992).
Els dos, juntament amb els fills que vau crear, heu entrat molt merescudament al restringit club dels immortals.
