Un col·lectiu jove que dona vida a un espai inutilitzat.
Fa uns mesos, a molta gent de Torroella se’ls va disparar l’alarma al conèixer la notícia que corria per la vila, de què uns joves havien ocupat l’edifici conegut fins aleshores com El Fronton, un gran immoble de Torroella que havia quedat deshabitat, del qual se’n sabia que s’havia proposat un projecte substitutori feia uns anys però que no havia prosperat i el vell edifici continuava en estat d’abandó incrementant-se així el seu deteriorament. Uns dies abans de la Festa Major d’aquest any, varem tenir l’oportunitat d’entrevistar-nos amb tres membres d’aquest col·lectiu que per molta gent serien “okupes” però que nosaltres preferim identificar-los com a membres d’un col·lectiu que ocupa un espai inutilitzat per fer-hi activitats diverses.
L’Eva Farreró, en Joan Miró i en Joan Pujades són tres membres del col·lectiu l’Obrador amb els quals establim la conversa en la qual indistintament intervenen els tres;
L’Obrador és el nom que hem donat a l’edifici ocupat i també amb el que el col·lectiu ens identifiquem. Som gent jove, treballadors i estudiants encara que també hi ha gent més gran de quaranta i cinquanta anys. A l’assemblea som unes trenta persones No formem part de cap grup organitzat superior encara que tenim afinitats amb altres grups. Som anticapitalistes i en aquests moments els nostres objectius es centren en cercar espais desocupats, per fer-hi activitats. Varem ocupar el Frontón partint de la idea compartida per molta gent de que a Torroella faltava un espai per al jovent.
I vareu elegir el Frontón, un edifici que per altra banda, estava ja ocupat per tres o quatre persones sense sostre que hi estan també aposentats.
Nosaltres cercàvem un edifici que no fos de particulars. D’algun banc o immobiliària i que complís condicions.
Aquest, de quin banc és?
És d’una immobiliària que es diu Eliseda que pertany en un 51% al Banco Popular o al BBVA, ara tampoc n’estic segur… crec que és del Popular.
Una immobiliària vol dir que ho ha comprat o s’ho ha quedat per manca de pagament de l’antic propietari.
Em sembla que l’antic propietari per deutes amb el banc va entregar aquesta finca. Això devia ser el 2014 i nosaltres hi vam entrar el 16 de maig d’aquest any, ara fa tres mesos, però ja portàvem uns mesos fent feina: netejant, i arranjant coses. A dintre estava fet pols. I també plantejant el projecte.
Però quan vareu entrar, ja sabíeu de quin banc era. No vareu entrar de qualsevol manera.
Si, primer ens varem informar. No ens la varem jugar.
Vosaltres considereu aquesta ocupació un acte il·legal?
Segons la llei vigent ho és. Però nosaltres estem disposats a corre aquest risc. Però tot això ho considerem un acte tan legítim que supera la llei. Queda superat per la rellevància de la necessitat. Si és legal o no, en definitiva, si hi ha un judici, ho dirà un jutge. Per a nosaltres és legítim convertir un espai així, abandonat, en un espai útil, amb vida.
Tinc entès que aquest espai ja havia estat reivindicat a l’Ajuntament abans de l’ocupació.
I tant, moltes vegades, ja fa temps. L’Ajuntament no en feia cas i l’espai s’estava degradant de mala manera. Si no ho fan ells, ho fem nosaltres. L’antic equip de govern va enviar un informe a Eliseda, la immobiliària, dient que l’edifici arquitectònicament estava en molt mal estat i que s’havia dirigit a nosaltres dient que marxéssim. Sembla que ara el nou equip de govern té més una política de no intervenció però tampoc és que hi estiguin a favor. Realment la posició de l’altre alcalde era bastant bel·ligerant ja que va fer unes declaracions a Catalunya Informació, justament quan havia passat allò del banc expropiat de Gràcia, dient que havia vingut gent de fora a organitzar-ho. Que nosaltres érem gent molt maca però que seguint les orientacions de la gent de fora ens convertiríem en conflictius i fins i tot violents. Es va dirigir a Catalunya Ràdio sense haver tingut cap contacte amb nosaltres. En el primer ple que hi va haver varem llegir un manifest reclamant-li que si ens havia de dir alguna cosa ens ho digues primer a nosaltres personalment i no per ràdio i demanàvem que no intervinguessin, que ens deixessin en pau, bàsicament.
El banc no ha dit mai res?
Aquesta és una finca amb varis edificis. Hi ha un procés judicial contra els sense sostre que els ordena el desallotjament de l’edifici. Segurament que aquesta ordre també ens afectarà a nosaltres.
Teniu relació amb altres grups polítics del municipi.?
Hi ha gent de la CUP a l’Obrador, però a nivell personal. D’aquest o d’altres grups en poden venir a l’assemblea, però sempre a títol personal.
La vostra actuació s’acabarà aquí amb l’Obrador, o podrà ampliar-se a altres espais abandonats?
Hem fet aquesta ocupació per unes necessitats de Torroella. Amb un espai així n’hi ha de sobres. Aquí podem excitar consciències en la línia anticapitalista organitzats assembleàriament amb els joves del poble que estàvem farts d’estar al carrer. Si es fes petit l’obrador ens podríem plantejar una nova ocupació però de moment n’hi ha de sobres.
Parlem d’activitats. Quines activitats feu a l’Obrador?
Tenim activitats fixes que en podríem dir projectes: una biblioteca, un Obrador de poesia, tallers diversos com el de petanca amb els jubilats del Recer, taller de xarops (pinya de pi i cava de sauc), concurs d’allioli, en el qual hi varen participar sis o set famílies, xerrades sobre feminisme, cinema a la fresca a l’estiu, espais d’art com el que van organitzar els artistes de grup Buit.i d’altres. També hem organitzat jornades de treball en els quals s’ha pintat les façanes, arranjat el jardí. També fem activitats de cap de setmana i ara per la festa hem organitzat un esmorzar, actes musicals, una olimpíada de la terra. No volem que aquest actes es solapin als oficials de la Festa sinó que els complementin. Aquest any no han sortit als programes perquè ens ha agafat una mica tard.
I els diners d’on surten?
Els que podem fer de la venda de begudes en un acte, per exemple. Som autogestionaris. No s’ha de lucrar ningú No tenir diners no ens preocupa massa. Amb mans i ganes pots arribar més lluny que amb diners. Per tenir mobiliari, per exemple, varem fer una crida a la gent. N’hem aconseguit més del que necessitem.
L’entrevista donava per més però l’espai per publicar-la no. Els vaig donar les gràcies i els vaig desitjar sort. Dins meu vaig sentir l’angoixa de la realitat però volia esperonar-me amb l’esperança de què la nostra societat fos un dia capaç de conjuminar la revolta, la força, la il·lusió, la generositat d’aquests joves amb la absurditat i els egoismes i contradiccions del nostre món.
